Blaumut

“Són els fills predilectes d’Strenes: de les 5 edicions que s’han fet del festival, Blaumut ha actuat a 4” anunciava una veu tot just abans de començar el concert. Els llums de sala es van apagar, l’Auditori va callar i milers d’ulls van posar-se a mirar el fosc escenari. Amb els primers acords, aquest s’il·luminava i també ho feia el gran triangle de neó que el presidia. Un triangle que també és el símbol del disc que presentaven al concert: Equilibri (Música Global, 2017).

Blaumut va triar la primera cançó del seu disc, "Atlàntida", per començar el concert. El públic va els va agrair aquesta decisió amb un aplaudiment només de sentir la primera estrofa. Es notava que la gent havia anat allà a gaudir i a aquesta primera cançó ja van acompanyar el ritme picant de mans. "La vida moderna dels déus" i "Quart de lluna minvant" tampoc eren presentades pels intèrprets i arrencaven seguidament i sense deixar temps a la recuperació. Mentrestant, el gran triangle també ballava al so de la música i anava canviant de colors i tonalitats, acompanyant l’espectacle en tot moment.

Amb el públic ja animat, els components van fer una petita pausa on van explicar que el disc era el resultat de la feina de 2 anys. I van afegir: “En una estrena tan important com la d’avui, ens hem de posar elegants”. Una sentència que es va rebre amb crits, ja que introduïa "Vint-i-un botons". La cançó va deixar els ànims ben amunt i Blaumut no va decebre al començar a cantar "De moment" (del disc anterior). Els aplaudiments ja esclataven abans que acabessin de tocar i els músics van aprofitar el moment per fer una altra pausa.

“Tinc una confessió” anunciava el violinista, Vassil Lambrinov. “Ara que tenim més de 30 cançons, ja no cal que parli entre cada cançó”. Una declaració que va provocar algunes decepcions, ja que molts són els que esperen els seus comentaris durant el concert. Un parlament que hauria durant molta estona més, si no fos perquè Xavi de la Iglesia va anunciar que la següent peça era un homenatge a un personatge que era “un pájaro”: "Chaplin". “Des d’aquí a dalt tot allò ara ens sembla universal” cantaven mentre unes petites llums van començar a il·luminar el sostre com si fossin estrelles. La preciosa interpretació d’"Ara que tot va bé" va tancar aquest bloc. En aquesta, el violí i el violoncel (d’Oriol Aymat) van acabar sols sota una llum tènue, que feia destacar que les efes del segon instrument estaven il·luminades des de l’interior de la caixa de ressonància.

En acabar, els 5 components del grup es van col·locar en fila davant de tot per crear un clima més familiar i interpretar "Encara". Fins i tot el bateria, Manel Pedrós, deixava el seu seient i acompanyava la cançó amb la seva veu i una petita maraca. Després, van continuar amb aquest moment de recolliment amb "Normal". “Encara que es buidés el diccionari” va cantar en Xavi abans que esclatés un aplaudiment en reconèixer la cançó. Pell de gallina i ulls vidriosos que es va suavitzar amb el final de la cançó i gràcies a l’ “entrevista improvisada” que va fer en Vassil als altres membres del grup. Mentrestant, tots s’anaven col·locant al seu lloc i Manuel Krapovickas afirmava que el millor de fer concerts era estar a l’escenari per viure moments com ell. Després d’uns canvis molt ràpids, en part gràcies al “backliner” que s’encarregava de passar els instruments, Blaumut va pujar els ànims amb l’enèrgica "A peu".

Amb aquest augment del ritme, va arribar l’esperat "Pa amb oli i sal" que va animar a tothom a cantar a ple pulmó. Una gran ovació va inundar la sala que no va parar fins que van sonar les notes de "Vuit". La recta final del concert començava i va tocar el torn de totes les presentacions i agraïments a les persones que han fet possible el disc i aquell concert. “Què, ho rematem?” preguntaven al cap d’uns minuts i per interpretar "Demà" i "Equilibri".

Amb "Houston" el sostre es va tornar a omplir de llumetes i una dona es va aixecar per aprofitar al màxim les últimes cançons del concert per a ballar i cantar. La lletra de "Vent que mou el temps" va prendre un altre significat i els “amunt, amunt” van fer aixecar a tothom, amb la celebració de la dona que ja ballava a Platea. “No havíem donat les gràcies a algú molt important: vosaltres que heu omplert l’Auditori” agraïa el violinista després (i amb tota la sala encara dempeus).

El públic es va tornar a asseure per gaudir de "El primer arbre del bosc", on van tornar a acompanyar la música amb aplaudiments. Però l’emoció els va fer tornar a aixecar i en acabar la cançó poques persones quedaven als seients. “Encara no han tocat bicicletes” comentaven alguns espectadors mentre els músics anaven saludant. Per alegria de tots els assistents, i després d’uns sorollosos minuts d’aplaudiments, Blaumut va tornar a l’escenari. Va ser llavors quan el cantant va preguntar: “Esteu bé? Doncs baixarem a comprovar-ho”.

Els llums de la sala es van obrir, Blaumut es va col·locar al passadís central i van interpretar l’esperada "Bicicletes" “a cappella”. Els afortunats que estaven a prop seu no dubtaven en cantar, mentre que els que estaven més lluny demanaven silenci per poder gaudir de l’última interpretació de la nit. Però això no va fer enrere ningú i les últimes frases es van cantar a uníson. Un final de concert màgic per un grup que ha fet de l’equilibri el seu símbol: equilibri entre instruments clàssics i música pop però també amb el públic, amb qui connecta de seguida malgrat estar en una sala de més de mil persones.