Blaumut

“Avui, com que és l’últim concert, us ensenyarem les vergonyes”. Vassil Lambrinov té una arma secreta i l’ensenya quan interpreten “Pa amb oli i sal”; els xiulets tan característics de la tornada d’aquesta cançó són seus però als directes també l’acompanya un sintetitzador, que els té registrats i fan que sembli que hi hagi molts Vassils que xiulen. “Ara, la meva arma secreta de veritat és el públic”- diu, i tothom substitueix els xiulets per  lo-lo-lo-los.

Dijous passat l’Apolo no era una sala de concert. Era un bosc verd, d’arbres frondosos i Blaumut hi eren per tancar la darrera nit al bosc, per celebrar que porten dos anys de gira i que la volen acomiadar. Amb totes les entrades exhaurides, per cert. Aviat tornaran a aparèixer amb un nou treball sota el braç produït per un dels convidats de la nit; “un tio a qui no li cal presentació”. És Marc Parrot, que surt a escena per interpretar “Qui va matar el Sr. Cordills?” i una de l’àlbum que encara està prenent forma. “És un orgull treballar amb vosaltres”, els hi diu. “Això els hi dius a tots!” –Lambrinov té aquell punt d’espontaneïtat que arrenca rialles a qualsevol moment.

Però si parlem de rialles, especialment en aquest concert, hem de parlar d’un nom; Xavi Lozano, un talent desbordant d’enginy que de les coses més impensables que es puguin arribar a imaginar en fa música. Una cadira que sona com una flauta travessera, una escala de metall i fins i tot una tanca d’obres. “Fa servir la seva boca per tocar tot el que pugui sonar” i no només ho fa sinó que ho fa de tal manera que si qui l’escolta no l’estigués mirant pensaria que és tractaria d’un instrument de vent qualsevol.

El punt de dolçor de la nit, l’afegeix la veu femenina de Judit Neddermann. “Ja no és cap jove promesa, és una jove estrella” que li dóna una aire nou a “El llimoner” i “Normal”. Dani Espasa, que col·labora al disc, també els acompanya en aquest punt i a part de la seva carrera professional amb el piano.

Blaumut són elegància i excel·lència, trets que les cordes (violí i violoncel), multipliquen en directe. Els qui els segueixen ho saben. Però en aquesta darrera nit, encara amb més raó perquè la corda pren més protagonisme que mai amb la col·laboració de la Camerata Bacasis. 25 músics sobre l’escenari en un mateix moment.

Quan la banda escolta “Cartes de l’orient”, recollida al darrer disc, recorda la col·laboració de les veus de l’Escolania de Montserrat i se’ls hi eriça la pell. És una cançó especial però avui l’hauran de fer sense ells. Xavi de la Iglesia s’asseu en un tamboret. No ho feia des del primer concert que van fer.

El públic és una peça més d’aquest bosc de tons verdosos i marró. Fidel -que els ha seguit a més de 50 concerts-, triomfador -que ha fet que tornessin a incloure una cançó que ja no hi era al seu repertori- i implicat -que eixampla el decorat de la sala exhibint arbres de cartró fets per ells per a confirmar que sí, que són al bosc. 

En aquest dia de concert d’acomiadament hi ha alguna cosa més a celebrar que els dos anys de gira que porta el grup. És l’aniversari de Xavi de la Iglesia. El cantant, s’asseu a la vora de l’escenari i Oriol Aymat l’acompanya. Pregunta si se’l veu bé des d’aquesta perspectiva i com que la resposta dels espectadors és negativa la platea de davant s’ajup per deixar veure als de darrere la màgia d’aquell instant tan íntim i proper. Un puntejat de guitarra inicial dóna el tret de sortida i “Octubre” omple l’espai de calma i melangia.

“Bicicletes”, una de les peces més populars del grup, hi posa el punt i final amb la participació de tots els convidats de la nit sobre l’escenari. I quan semblava que Xavi Lozano ja no podia fer sonar res més estrany... una roda de bicicleta confirma que pot fer-ho amb tot allò que es proposi.