Macy Gray
Grans catifes vermelles cobrien les principals vies de la ciutat. Motius florals arreu dels balcons, als aparadors de les botigues i a les mans de les donzelles. Llaços vermells entre fanals i plataners. De nit, lluminària roja, blava i groga queia vestint els troncs de la Rambla de Catalunya. Des de temps immemorials els éssers humans tenim la dèria, ja convertida en un hàbit poc qüestionable, d'abillar-nos amb les nostres millors gales per adveniments marcats al calendari amb lletra majúscula.
Aquest dissabte primer d'abril vaig trobar a faltar aquest ritual a la ciutat de Barcelona. Tenint en compte que arribava a casa nostra una senyora que un servidor hagués convidat a sopar a casa i que vosaltres, servits, també hauríeu d'haver fet. I que no tornés als Estats Units fins que hagués acabat de sopar en cada casa de qui es vulgui presentar en societat com posseïdor de dignitat i estima per la música. Macy Gray, la veu.
Pensareu que potser exagero, però poques vegades tenim l'oportunitat de gaudir en directe d'una artista com ella, situada fora de l'ens comercial i amb unes qualitats innates impressionants. Recordem que Macy Gray va saltar a la fama amb el single 'I Try' amb el que guanyà el Grammy el 2001. Des d'aquell èxit incontestable, l'americana ha zigzaguejat entre diferents gèneres de forma notable i amb personalitat, mostrant, rere la seva versatilitat, un apassionant virtuosisme. El seu últim àlbum Stripped (Chesky Records, 2016) és l'evidència de la capacitat de l'artista d'Ohio de prestar aquesta veu per traslladar-nos a ports diferents o ja coneguts. Entre els ja coneguts, versionant cançons de Metallica, Bob Marley o Radiohead. Entre els diferents, menció especial a Lucy, última de l'àlbum i peça d'una 'finezza' pròpia del matrimoni entre jazz i Macy.
Aquesta veu gairebé escanyada, quasi com un xiuxiueig potentíssim, amb certs repunts que recorden Janis o Amy, ambdues ja llegendes d'aquest art, es presentà a la Razzmatazz. Potser molt tocada per la primavera, fou un cos movent-se excessivament compassat, voluminós, de vegades i fins i tot, ebri. Amb tot, brindà un repertori per no oblidar, a l'alçada de l'artista que és, estàndard de la música que no mor. Amb un final atropellat, Gray marxà sense bis i gairebé sense acomiadar-se. Segurament estaria molesta perquè no va veure les grans catifes vermelles, ni els motius florals, ni els llaços vermells entre fanals i plataners, ni la lluminària vestint els troncs de la Rambla de Catalunya. L'haurem de convidar a sopar.
