Blaumut

Amb 'El primer arbre del bosc' (Autoeditat, 2015), Blaumut van emprendre un camí cap a una sonoritat més elèctrica i contundent a què ara volen donar continuïtat amb 'Equilibri' (Música Global, 2017). Sota la producció de Marc Parrot, la banda ha donat forma a un tercer disc que dissabte presentaran a l'Auditori de Girona dins el marc del festival Strenes. Per això ens citem amb el grup a Girona mateix, concretament, a la galeria d'art El Claustre.

Equilibri és un disc que es mou molt per idees i conceptes, aquesta s'ha convertit ja en la manera de parlar de Blaumut?

Xavi de la Iglesia: És una manera d'escriure molt gràfica. Al final, una imatge val més que mil paraules i és el que t'acaba quedant dins del cap. Amb això hi juguem molt.

Hi ha una voluntat de generar una certa intriga en l'espectador?

Xavi: La voluntat és que les cançons s'interpretin com l'oient les vulgui interpretar. Al final, quan un es fa seva una cançó suposo que és quan la porta cap a dins, se la queda i se la guarda perquè formi part del seu imaginari. Aquest és el joc.

Això és el que fa que Blaumut tingui aquesta connexió que teniu amb el públic?

Xavi: Això nosaltres no sé si som els més idonis per dir-ho, hauria de dir-ho el públic. Nosaltres fem les coses que sabem fer i si la gent connecta, doncs millor que millor.

De moment, aquest disc sembla que sí que ha connectat.

Manuel Krapovikas: Sí, de moment sembla que va molt bé. Fins que no fem concerts, però, per mi és difícil de dir. En els concerts el feedback de la gent és molt directe mentre que ara és tot una qüestió molt de números, de vendes... però en principi jo crec que agrada molt.

Entre aquestes idees que anem trobant a les cançons, s'hi repeteix molt el concepte del temps. Què és el que us crida d'aquest concepte?

Xavi: És un concepte molt eteri. És el que mesura la nostra vida i és prou important com perquè estigui allà present de forma conscient o inconscient. De vegades, a l'escriure tampoc ets massa conscient de què parles i, quan acabes d'escriure, ho veus des de fora i veus que hi ha conceptes que has posat que es van repetint i ho fan perquè és un tema que està molt present.

El pas del temps és un concepte que us angoixa?

Xavi: Angoixar no. És un tema que està allà i que tots el vivim i, alhora, el gaudim. És una part important de la vida, el temps.

Algunes cançons d'aquest disc transmeten un aire un punt melancòlic o nostàlgic. Això pot ser un resultat d'aquesta idea repetida del pas del temps?

Xavi: Suposo que les melodies, les cordes, les lletres... Tot el conjunt pot donar un punt melancòlic, però altra gent també ens diu que li donen moltíssima alegria aquestes cançons. Al final, és xulo que cadascú les interpreti tal com les sent i que s'endugui aquest record.

Un altre d'aquests conceptes importants en el disc és el de viatjar.

Xavi: És el mateix cas que el temps. Al final són conceptes que ens envolten. En el meu cas el mar també és molt present en les cançons. Hi ha diversos conceptes que m'agrada que hi siguin presents i formin part de l'imaginari de Blaumut i surten i seguiran sortint perquè, al final, quan tens una idea de grup, entens que aquells conceptes hi lliguen i formen part de tot aquest imaginari. Potser nosaltres formem part d'un punt que està fora de la realitat i caminem un pam damunt de terra sense trepitjar massa el món real de tot el que està passant en el terreny polític. 

Manuel: El nostre és un món molt oníric.

El mar què us transmet que li vulgueu donar tanta importància?

Xavi: Energia. És grandesa i té aquests ions positius que carreguen les piles. Per mi és un lloc on meditar i és vida.

Manuel: El mar és espai i llibertat.

"Potser nosaltres formem part d'un punt que està fora de la realitat i caminem un pam damunt de terra sense trepitjar massa el món real de tot el que està passant en el terreny polític"

Parlem de cançons concretes. "Houston" l'hem d'interpretar com una voluntat de fugir?

Xavi: "Houston" és una cançó que està inspirada en una conversa que vam tenir amb la Rosa Maria Calaf en què ella ens explicava com veia el món de la informació. Des dels mitjans és molt fàcil manipular la informació i explicar només certes coses d'una notícia. Ella deia que el que explica als seus alumnes a la universitat és que amb les eines que tenim avui en dia cal ser curiosos, buscar i contrastar les informacions per quedar-nos amb la part més veraç de tot plegat i fer una suma de tot el que has pogut anar rascant per quedar-te amb el concepte general del que és real de tot això. La cançó parla d'això.

També dediqueu una cançó a Charles Chaplin. Com és que decidiu fer-li aquest homenatge?

Xavi: Charles Chaplin és un personatge que, amb les seves llums i les seves ombres, va deixar un llegat a la humanitat brutal. Vaig veure un parell de reportatges molt extensos d'ell i de la seva vida i és un personatge molt i molt interessant del que em va fer gràcia escriure.

Acabeu el disc amb una peça instrumental. Aquesta és ja una marca de la casa.

Manuel: És com una banda sonora.

Xavi: És la metàfora de la creativitat. És un resum del disc. Representa un tio que està tocant la guitarra a la seva habitació i està creant quan, de cop i volta, comença a imaginar com pot anar creixent la cançó afegint-hi orquestra, sons d'animals... I al final es converteix en una pel·lícula fins que esclata, entren bateries i guitarres elèctriques... Però, de sobte, acaba el somni i torna a tocar la guitarra perquè torna a l'habitació i la imatge torna a estar on ha iniciat la cançó.

"La vida moderna dels déus" està dedicada al drama dels refugiats?

Xavi: Sí, té un punt reivindicatiu. Més que cap als refugiats, que també parla d'això, parla de la impunitat de les classes polítiques que són com els nous déus i, facin el que facin i diguin el que diguin, de vegades sembla que, tot i que tinguin vides i, sobretot, morts a les seves espatlles, allà no passa res i hi ha una certa impunitat de Déu. D'això és del que tracta la cançó.

Dèieu que us agrada moure-us per mons més onírics i no tant polítics, però en aquest disc sí que hi ha molts referents lligats a temes d'estricta actualitat.

Xavi: Al final és un disc que s'ha fet amb el que ens venia de gust explicar en aquell moment. No hem buscat un fil argumental a partir del qual dir 'aquest disc tractarà d'això'. Parles de coses que et vénen i coses de les que creus que has de parlar.

A l'hora de preparar un disc, per tant, la voluntat és deixar que vagin fluint les idees sense una base preconcebuda?

Xavi: Amb aquest disc sí, la premissa bàsica ha estat deixar fluir.

Manuel: Sí, no vam estar pensant abans què faríem. Imagino que ja sabíem que continuaríem amb la línia que havíem obert amb El primer arbre del bosc, que té aquest tipus de cançó més èpica, contundent i rockera, però no estava premeditat què faríem. Sabíem que ho faríem amb en Marc Parrot i que això ens donaria un tipus de so, però res més.

Quin era aquest so que volíeu anar a buscar amb en Marc Parrot?

Xavi: Sabíem el punt on estàvem, que és d'on venim amb El primer arbre del bosc. Era el punt on la banda ha crescut amb els directes i s'ha tornat un punt més contundent. Amb en Marc Parrot vam tenir la sort de col·laborar-hi amb un disc de La Marató fa tres anys i ens va agradar molt la manera com veia el grup i com ens entenia. Som un grup que té dos instruments de corda i entendre el concepte potser és fàcil, però treballar-lo no tant. En Marc, però, ja va saber-hi treballar molt bé des del primer moment, quan vam fer "Coral·lí". Per això vam voler comptar amb ell per poder fer gran aquest tercer disc. El primer que ens va dir en Marc era que la seva idea bàsica i principal era mantenir l'essència del grup. El caràcter del grup no podia desaparèixer i això és el que nosaltres també teníem claríssim.

Vosaltres vau aparèixer amb un primer disc que us va catapultar amb molt poc temps. Això pot arribar a ser perillós de cares al futur?

Xavi: Sempre treballem pas a pas i treballem fent el que ens agrada fer en el moment en què ens trobem. Com que ja ho vam fer amb el primer disc i ens va anar bé, amb el segon ho vam fer igual. Si t'hi fixes, el segon és un disc molt diferent al primer. Vam voler-ho fer així perquè enteníem que era el moment on estava el grup i era el que volíem fer. Si en aquell moment el disc no hagués funcionat ens n'haguéssim anat cap a casa ben tranquils d'haver fet el que havíem de fer.

Ara que la proposta ja s'ha consolidat, a l'hora de fer aquest tercer disc hi ha un punt més de tranquil·litat?

Xavi: Tothom diu que el tercer disc és el complicat perquè és on has de demostrar si realment el grup es queda o si ha estat flor d'estiu.

Manuel: Però per nosaltres tampoc va ser complicat, mentalment. El segon sí que teníem una mica més d'intriga per què passaria, si continuaria tenint èxit... Personalment, però, penso que ara saps que la cosa funciona i quan estàs a l'estudi fent cançons i gravant t'adones que anirà bé.

"El primer que ens va dir en Marc Parrot era que la seva idea principal era mantenir l'essència del grup. El caràcter del grup no podia desaparèixer i això és el que nosaltres també teníem claríssim"