Txarango

Sona la música, crema la vida

Pau Planas

- "Ens veurem dissabte al concert?"

- "I tant, avisa'm quan siguis per allà"

Aquesta conversa imaginaria podria representar a la perfecció els comentaris que es repetien durant tota la setmana passada a Girona. El vídeo del festival Strenes on es donava a entreveure -de forma fàcilment identificable- que Txarango serien els encarregats d'inaugurar el festival va revolucionar la ciutat i ningú volia perdre's la cita.

Arribava el dia i Girona es convertia en un formiguer de gent que es dirigia cap al Pont de Pedra. Des de tots els racons, columnes de persones s'acostaven a l'inici de la Rambla, on l'Strenes ens havia citat per gaudir d'un concert que ja comença a ser una tradició gironina de primer ordre. El temps havia respectat el festival i unes 10.000 persones -segons xifres de l'organització- omplien el centre de la ciutat. Els més afortunats ho observaven, cervesa en mà, des dels balcons i terrasses -plens a vessar-, mentre que la resta de mortals s'havien de conformar en trobar algun lloc a peu de carrer que no estigués ja ocupat.

L'actuació havia superat amb escreix l'assistència d'anteriors edicions i Txarango sortien a escena enmig de l'entusiasme general. Ens donaven la benvinguda amb "Una lluna a l'aigua", però de seguida quedava clar que, durant els 30 minuts d'actuació, hi hauria temps per degustar, no només els temes nous, sinó també cançons antigues que el públic cantava entregat. La banda tenia poc temps i l'aprofitava al màxim, unint cançons per exprimir al màxim un setlist complet.

Enfilats en un marc incomparable i amb una sonorització que millorava respecte anys anteriors, els músics transmetien una entrega total el dia del seu retorn als escenaris després d'un any i mig d'aturada. "Es fa estrany estar tant lluny de vosaltres i, des d'aquí dalt, no sentim si canteu" reconeixia Alguer Miquel. Però sí, el públic cantava. Es deixava la veu cada vegada que sonava una cançó antiga, però més d'un s'atrevia a cantar també les noves, acabades de sortir del forn. Trenta minuts intensos de música que s'acostaven al final amb "Som foc", que aportava un punt de calma abans de l'explosió final amb "Músic de carrer" i "Esperança". El públic té ganes de Txarango i la de dissabte n'era una mostra evident.