Miquel Abras

Dos anys i mig després de 'Per amor a l'art' (Música Global, 2014), Miquel Abras torna a la càrrega amb 'La vida en un sospir' (Música Global, 2017), un treball que presentarà aquest dissabte al festival Strenes de Girona. El citem a la Fundació Valvi pocs dies abans que comenci gira.

Vens de Per amor a l'art, que anava en una la línia molt optimista i vitalista, però aquesta vegada apostes per un disc que comença més trist i amb un punt nostàlgic. Què ha canviat en aquest temps?

Vaig començar amb Entre mil vidres trencats, que era un disc molt d'artista que començava. És com una relació. En el primer la parella està molt bé, al segon no està tant bé i al tercer se separen. El tercer disc potser és el més cru que he fet mai. És més dur i totes les cançons són de desamor però, a més, cruels. Amb el quart disc ja començava a sortir la llum amb cançons com "Gira-sols mirant la lluna" i Per amor a l'art sí, va ser un disc amb molta llum. Aquest sisè jo crec que segueix aquesta línia de menjar-nos la vida i viure el moment, tot i que sí que hi ha cançons com "Abans era millor"... Però és que "Abans era millor" neix de la voluntat de dir 'abans era millor, però gaudim del que tenim ara'. A totes les parelles sempre els passa, quan porten un temps, de dir 'ostres, és que abans fèiem allò o allò altre'.

En aquest disc, però, hi ha més desamor.

Potser sí. Si parlem de desamor podríem parlar, sobretot, de dues cançons: "Cadena de favors" i "La meva ànima va marxar amb tu". Comptant "Et recordo sempre així", que és una cançó d'agraïment cap a una persona, hi ha tres cançons d'amor, de les quals dues són de desamor. Però no vol dir que sigui un disc fosc. En aquest cas, per sort, no són històries que parlin en primera persona, sinó que són històries de companys i amics a qui els ha passat. "La meva ànima va marxar amb tu" parla de si la meva parella actual em deixés, que crec que tot marxaria amb ella.

Per tant, és una cançó hipotètica?

Sí, m'imagino aquesta situació. Tinc influències d'experiències d'amics propers que s'han separat i jo això ja ho he viscut, però penses 'ostres, ara que estàs tant bé i que estàs tant enamorat, si et passés això...'. Això és el que explica la cançó.

"Cadena de favors" és una reivindicació de la necessitat de marxar i desconnectar del món quan una relació es trenca?

Sí, poder marxar i tenir un temps de reflexió és el millor que ens podria passar, però tots estem tant lligats a les nostres feines, a la nostra família i a tot que és gairebé impossible dir 'me'n vaig durant uns mesos i ho deixo tot aquí'. La cançó parla d'una persona que ha deixat la relació però no vol tornar al seu país o a la seva ciutat fins que no estigui curat del tot. Parla d'aquelles persones que s'han de desintoxicar i que necessiten marxar per desconnectar i començar de zero sense recordar res de l'altra relació.

"La meva ànima va marxar amb tu" és una cançó que transmet una certa desesperació, però just després ens trobem amb "Viu", que és una de les cançons més optimistes. Podria ser una resposta a aquesta desesperació?

Podria ser, sí. Si ho agafes així... És com si dues persones es troben pel carrer, un explica les misèries i l'altre el contesta amb l'altra lletra. "Viu" parla de gaudir al màxim de cada segon i de cada moment. Aquesta cançó em va sortir després de veure un reportatge a Discovery Max que explicava que la terra està sempre en perill d'entrar en qualsevol forat negre. Realment, quan tenim un problema aquí, si ens el mirem des d'un altre objectiu, sempre és un problema molt petit comparat amb el que pot arribar a ser un gran problema. Hi ha la frase aquesta que diu "Si vols controlar el que sents, deixa de fer-ho". Jo, que sóc una persona molt tímida, sempre he deixat de fer coses per culpa del què pensaran i això és el pitjor que ens pot passar a les persones. Com més gran em faig més intento no fer-ho i d'això parla aquesta cançó.

"Jo, que sóc una persona molt tímida, sempre he deixat de fer coses per culpa del què pensaran i això és el pitjor que ens pot passar"

Hi ha molta reflexió personal al darrera les cançons?

Sí, tampoc ho sé fer de cap altra manera. Jo sóc un artista que faig les cançons que faig perquè és el que em surt. No em considero un cantautor revolucionari que faci cançons per fer pensar. No sóc un poeta. Jo, primer, vaig voler ser músic i el que em em surt, ho expresso. Hi ha gent que fa cançons de revolució molt millor que jo. Les meves cançons parlen molt del meu país, que m'agradaria que fos independent, però ho faig a la meva manera. Una manera potser més senzilla que altres cantautors més intel·lectuals i més poetes. Tot i que me'ls escolto i m'agraden molt. Però jo crec que cada artista ha de fer el que ell sap. D'aquí ve la cançó "Les nostres limitacions". Cada artista ha de crear el seu estil a través de les seves limitacions. Una persona que té una veu molt greu i desafina, no pot cantar com la Celine Dior. La música ens ha demostrat que persones que han tingut limitacions han fet grans carreres.  

Agafar les limitacions com un avantatge.

Clar. Jo ja fa anys vaig veure un programa on sortien els Pet Shop Boys. Els Pets Shop Boys no els has vist mai tocant una guitarra ni cap instrument i ells deien que han creat el seu propi estil musical a través de les seves limitacions. I com aquest cas, et podries trobar la tira d'artistes que de petits tocaven la guitarra i no els sortia gaire bé, però eren molt creatius. I el més important en la música és la creativitat i ser capaç d'emocionar. Més que tenir una gran veu o tenir una gran tècnica. Cada vegada més, els grans guitarristes i els grans cantants amb una gran tècnica estan passant a segon pla.

El més important, per tant, és trobar la capacitat de transmetre?

Exacte. El més important és que el que facis ha de transmetre i ha d'arribar. A mi, per exemple, hi ha molt artistes de l'escena catalana que no m'agraden i no és la música que escolto, però reconec que el que fan enganxa.

"La vida en un sospir" és una cançó que té un punt inquietant.

És una cançó que vaig composar pensant en com m'imaginava de gran. És aquella sensació de dir: 'Ja ho he fet tot'. Tot i que de vegades prometem coses que no complim i a la cançó és com si demanés perdó per no haver complert tot el que vaig prometre. M'imagino amb 80 anys i deixant-me anar, és a dir, morint. Però ja ho has fet tot i marxes content. Sempre tenim por a fer-nos grans, però és el més bonic que ens pot passar a la vida. Ojalà jo pugui arribar als 80 anys amb salut i pugui seguir llegint llibres, escoltant música, passejar per l'Empordà...

I seguir fent concerts?

Ara sempre faig els concerts dret, llavors potser els hauré de fer assegut, però m'agradaria molt, sempre que sigui amb qualitat i dignitat.

"Sempre tenim por a fer-nos grans, però és el més bonic que ens pot passar a la vida"

Musicalment aquest és un disc molt vitalista i més ballable. Perquè volies buscar aquesta aposta?

Potser perquè he estat fent produccions d'artistes de soul i de funk durant aquests anys que he estat desconnectat. També he escoltat discos d'artistes com Jack Savoretti o Michael Kiwanuka, que són cantautors però que vesteixen la seva música amb sons molt negres. Cançons com "Abans era millor", "La reina del ball" o "Viu" tenen un toc funky o soul que m'agrada molt.

Quan presentaves Per amor a l'art deies molt que tenies la sensació que era el disc on havies aconseguit plasmar més varietat musical. La voluntat era mantenir aquesta línia eclèctica?

És això! El meu gran defecte o virtut és que m'agrada tota la música. Escolto molta música i em pot emocionar tant anar a veure un concert de flamenc com anar a veure Paul Anka o el grup més indie del moment. Tota la música bona i que transmet m'agrada i tinc l'avantatge que, al ser cantautor, no tinc un estil en concret. Tu escoltes els discos de Sabina, per exemple, i veus que hi ha temes que poden ser una bossa nova, un altre és més rocker, un reggae... Crec que els cantautors tenim l'avantatge que no ens casem amb cap estil i podem anar fent la nostra música perquè si tenim una veu amb una sonoritat especial ja fa que la marca i el segell sigui el mateix.

Després de deu anys de carrera és quan, per fi, pots fer discos on es vegi aquesta varietat?

Amb els primers tres discos no em movia del rock i hi ha gent que li agradava més la meva època rockera, però jo sóc així i crec que la música que he de fer és la que mostri com em sento. Jo vaig començar fent música amb un grup d'ska, després vaig fer un grup en què fèiem reggae, soul i funky... M'agrada que es notin aquests sons. Potser he fet el pas de dir 'va, prou de fer rock, que hi ha grups que ja ho fan molt bé, i fes el que saps fer'. I això és el que faig.

El disc l'acabes amb "Molts volen viure de tu", que dediques a la música. Podria ser la continuació de "Per amor a l'art"?

Aquesta cançó és com una petita crítica a tots aquests talent shows de música. En aquests programes, la majoria dels concursants, quan els pregunten què volen, el primer que diuen és viure de la música. I ja comencen malament. Quan el primer que dius en relació a la música és viure'n, ja no anem bé. Primer has de fer música, cantar, gaudir... El tema de guanyar-t'hi la vida ha de ser secundari. Ja arribarà, si arriba, però no has de pensar-hi mai. Per més que els coachs et diguin que si tu vols una cosa l'aconseguiràs, això és mentida. No tots arribaran, perquè no tothom té la capacitat d'arribar al públic, fer música que emocioni... La cançó parla de què molts volen viure'n sense saber com l'han de tractar.

Parles de "deixar-se la pell i el cor a canvi de les sobres", segurament és la millor definició possible del músic.

Sí. Jo considero que porto molts anys deixant-me la pell i jo no em puc queixar gens, però quan començava pensava que em menjaria el món i quan et vas fent gran vas veient que és molt difícil això. Tu fas una cosa que t'agrada, però no a tothom li agrades. Crec que, sobretot a Catalunya, al no ser un país encara reconegut, ens quedem les sobres de moltes coses, i els músics encara més.

"Potser he fet el pas de dir 'va, prou de fer rock, que hi ha grups que ja ho fan molt bé, i fes el que saps fer'"