El cor de la terra
Amb El cor de la terra (Discmedi, 2017), i això va per tots els detractors, Txarango pot pecar de recórrer a onomatopeies tan senzilles com oi o ai, pot pecar de tenir bases de cançons aplicables a molts d’altres temes del seu repertori però Txarango té una màgia, una força i un poder que no deixa indiferent a ningú. Que atrapa, que captiva, que omple. Una màgia que potser ha estat un dels causants que ha provocat l’èxit del qual estan gaudint fins el moment. I per aquest motiu, el seu darrer treball ha estat de ben segur un dels discos més esperats de l’any des que la banda el va anunciar.
El cor de la terra és un crit a la integració, a la interracialitat i a l’esperança. A “Meravellós regal”, Txarango convida a sentir l’Àfrica dins el pit, i és que qui l’escolta també sent un tros d’Àfrica dins seu, trencant així les barreres de la distància durant els tres minuts que dura la cançó amb la participació del Cor Safari d’Uganda. Són les col·laboracions de luxe les que, en part, fan molt més especial i divers aquest tercer treball. Pau Donés, exvocalista de Jarabe de Palo, aporta el punt de tendresa que requereix una peça com “Mil ocells”, The Cat Empire l’espurna de fusió a “Som foc” i Manu Chao recitant en català el toc de germanor a “Terra endins”, un dels temes que reafirma que la tralla dels directes promet, i molt.
Com en les dues ocasions anteriors, Txarango convida a somriure quan tot falli (“Somriurem”), a no deixar de caminar i a abraçar-se a un optimisme fresc. En aquesta tercera ocasió però, qui convida amb la veu no és només Miquel sinó que també ho fa Sergi Carbonell. I és que sentim la veu del teclista com mai l’havíem sentit. En l’anterior treball s’insinuava en alguna cançó però en aquest apareix a la major part de les cançons del disc. Un canvi que aporta un nou matís i que suma rotundament.
Com ja és costum, la catorzena és la cançó més íntima i melancòlica. “Quan calla la ciutat”, amb un puntejat de guitarra espanyola que sembla filla de l’antiga “Compta amb mi”, és la peça que tanca el disc i que apel·la a arriscar, a somiar i a no deixar escapar aquella mirada d’infant que tots portem a dins.
Amb aquest darrer treball, una percussió imperant –que ja hi era abans amb Pau Puig- s’anuncia intensificada amb la incorporació de Joan Palà, expercussionista de 9son, un prodigiós malabarista del ritme.
“Una lluna a l’aigua”, recull tots els ingredients necessaris que fan que la tornada s’enganxi ràpidament i compta amb uns vents que conserven la personalitat consolidada en discos anteriors. També a “Ulls de corall”. Però allò que amaga “Una lluna a l’aigua” a simple oïda és la delicadesa i la pulcritud dignes dels millors poetes; uns versos que prenen vida quan Alguer Miquel els recita. “Vull llegir-te amb els dits/ [...] vine a treure’m la roba de la tristesa/ [...] no vull tenir-te a tu / voler amb tu tenir el temps”. Canteu-los però sobretot assaboriu-los. Com qui acaba de llegir el vers d’un poema i tanca el llibre i els ulls per a interioritzar-lo. O com qui doblega la pàgina per marcar que hi ha un tros de vers que ha impactat directament en la seva ànima i no vol que sigui l’únic cop. Estimeu-vos-els, també, des de la vessant més literària.
De grups que enganxin, que pintin de colors les vides de la gent i calin tant insistentment en els nostres caps no són fàcils de trobar. Aquest tercer disc és medicina. És aliment per l’ànima. És refugi.
