Bipolar, Carles Ribes i Roger Argemí

31 de març, un quart de vuit i la cua ja és plena de gent, d’amigues, de coneguts d’algun altre concert passat i que avui s’han acostat a l’Apolo per gaudir de la presentació de Fènix (Música Global, 2016), de Bipolar, juntament amb dos artistes a l’alçada: Roger Argemí i Carles Ribes. L’eufòria es palpa en l’ambient, comença a ploure però ningú es mou de la cua, volen el millor lloc, a primera fila.

A les 7:35 obren les portes. La sala és fosca, algun focus que va pujant i baixant d’intensitat i un neó vermell a l’esquerra. De fons, sona música punk-rock i temes de Bipolar, d'acord amb la sala i l’ocasió. A l’esquerra, la barra i amb una birra ja a la mà, el públic anava preparant-se pel show.

De sobte, s’escolta “A vegades, penso que les persones...” i entra a l’escenari Roger Argemí, una jove promesa que presenta avui, a una de les sales amb més història musical escrita de Barcelona, el seu primer àlbum. Entre aplaudiments seu, amb un focus que l’il·lumina i una guitarra, i comença a mostrar-se, a cantar.

“Aquesta nit, nit, nit, ets meva...”, tot i que avui, el seu talent era per tots. Una barreja entre català, cançons d’amor i alguna que altra cover dels últims èxits com "Drake" o "Shape of you", d’Ed Sheeran, entre propis del seu àlbum, va ser tot un èxit pel públic, que s’involucrava, picava de mans, feia les tornades i l’acompanyava en el breu, però intensa actuació que va protagonitzar. “Canteu amb mi o no?”, mentre somreia, acaba com va començar, entre aplaudiments i ovacions mentre surt de l’escenari.

El punk torna a l’Apolo 2, alguna mítica de Green Day, l’ambient, és a punt pel pròxim artista, mentre sona "Àgil", d’Amelie, entre en Carles Ribes, exmembre del grup català, per presentar avui, el seu treball en solitari. De negre, una americana i unes botes marrons, i acompanyat del seu amic i la seva guitarra; una llum vermella sobre ell i el tamboret, mentre la sala crida i pica de mans.

Comença amb temes del seu àlbum en solitari, temes que connoten amor, tendresa, hi ha treball en cada lletra i acord, hi ha passió. La segona cançó dedicada “A mi compañero de vida”, provoca alguna que altre llàgrima entre el públic, que es contagien després de cantar algun tema del seu antic grup, Amelie, tot insinuant que hi ha algun membre entre el públic. Moment de records, de passat, llàgrimes a la pista, que es veu reflectit en un concert de festa major de fa quatre anys... “Recordant cada moment al teu costat...” canta i el públic amb ell, surt del cor a uns i altres mentre van balancejant-se d’un costat a l’altre al ritme de la cançó. La següent, sobre desamor per presentar un altre clàssic, d’Amelie, “Si tu jo, si jo tu, sense tu, res...”, la primera cançó d’amor que va composar.

Entre llàgrimes encara als ulls, el públic queda amb un bon sabor de boca, després d’un espectacle entre present, i el seu treball en solitari, amb aquest backup. “Giveit up for Bipolar, gràcies”, s’acomiada amb un somriure i surt de l’escenari amb la guitarra entre aplaudiments i ovacions.

“Regreso al futuro”, després d’aquest moment, algunes s’abracen entre elles, desconsolades en aquest mar de records i amor que transmetia en Carles amb la seva veu. De fons, sona "Breathing", de Yellowcard mentre els tècnics van preparant tot per, ara si, Bipolar, un grup pop-rock que presenta avui a l’Apolo 2, al vell Carrer Nou de la Rambla, el seu segon àlbum, Fènix. Entre llums blanques al fons, grogues pels costats i alguna lila, la sala no deixava d’emplenar-se va arribant més i més gent, a aquest concert familiar, entre amics, més íntim.

Surt el bateria i poc a poc van entrant tots a l’escenari amb cada cop de platerets, un baix groc, i la resta dels instrumentals comencen a sonar mentre tothom crida, al fons unes lletres on posa ‘Bipolar’ il·luminen l’escenari. “Vida, vine al meu costat”, començava el show.

“Barcelona, com esteu?”, Barcelona saltava amb ells, amb cada cançó, la sala està plena de gom a gom, amb les mans amunt, ballant, seguint i buscant “la direcció només tu i jo”, en la primera presentació en elèctric del CD.

Uns temes més tard, arriba “Lo quiero”, el primer tema que van composar com a grup, amb una base més rockera “perdidosinrumbo”. Presenten als membres mentre el públic els ovaciona i pica de mans, arriba el primer convidat, una barreja entre rap per Oan Hostench i pop-rock, anglès i català.

Uns moviments “caderaadalt i cap envall” per ballar la cover de "Shape of you", van ser suficients perquè el pròxim convidat, una mica més especial pugés, una pantera rosa encarregada de posar color i repartir bon rotllo allà per on passava, un solo de bateria i amb un altre moviment de “cintura” acaba la versió. Després una més lenta com “a tot bon concert”, amb Ramon Margarett, més suau, d’amor (o desamor).

Contrast amb una més pop-rock del següent tema, una barreja de sons, de sensacions a cada lletra i melodia. El públic saltava, ells cantaven i la nit, s’acabava... ‘L’últim tema’ i marxen, surt de nou la pantera rosa demanant més festa, més cançons, i surten els Bipolar, disfressats amb barretines i barrets de nadal per interpretar La paga de Nadal, una nadala divertida, més còmica, salten i s’ho passen bé, la complicitat es nota tant sota com a sobre de l’escenari. I ja per acabar “aquesta cançó si que és l’última”, entre rialles, canten el single que tothom estava esperant, quan comença, exploten picant de mans, cantant i fent les tornades, els cors i cada nota que ells tocaven i gaudien tant o més que el públic que, després de dues hores de concert encara tenia força i ganes de cantar. El single que tothom esperava, “vine i deixem-ho tot”, acaben, s’apaguen les llums i comencen els picaments de mans.

Aquesta nit, “el Cowboy, la Bèstia o Hulk, el Tete, el del Màstil més llarg i la Veu”, han fet vibrar l’Apolo 2. “Gràcies Barcelona, gràcies per venir”, entre ovacions i aplaudiments surten de l’escenari amb la mateixa alegria amb la que van entrar. El públic agafa les pues que podia, saltava, altres surten mentre comenten

Fora ja de la sala, algunes fans quedaven, sense que la pluja els importés, esperant a la porta a que sortissin tots 7 (o 8, la pantera rosa és un artista més), perquè al final, aquests grups i cantants és el que provoquen, un sentiment de complicitat, d’empatia amb el públic i entre ells, d’amistat... i com no, de tornar a viure una experiència més com la d’aquesta nit acompanyada de tres artistes. El Fènix sobrevolava avui per Poble Sec, però de ven segur que ho farà en molts altres concerts, “tot just acaba d’alçar el vol”.