Festival El Mini

“Si he d’anar a viure a algun lloc de tot l’Univers, serà aquí!”, exclamava el tarragoní Xarim Aresté just només d’entrar a la sala. L’ex de Very Pomelo i Sopa de Cabra -entre molts altres- es mostrava pletòric davant d’un fet que reconeixia que li era totalment nou: penjar el cartell de sold out dies abans del concert. L’últim cop que havia actuat a la capital de la Garrotxa, ho havia fet davant de 3 persones. El dissabte, més de 50 omplien el característic despatx d’arquitectes reconvertit en sala de concerts pel festival El Mini d’Olot. Sens dubte, un clar símptoma de la seva ascendent trajectòria.

De ben segur que el de dissabte no era l’hàbitat natural d’Aresté. Sol, amb una guitarra acústica i sense cap mena d’ajuda tecnològica –ni micro, ni amplificadors, ni pedals-, comptant només amb la seva veu i l’acústica sorprenentment bona de la sala, va intentar defensar el seu repertori. I de quina manera ho va fer. I és que les aptituds a la guitarra del de Flix són innegables. Riffs vertiginosos que caminen amunt i avall del seu desgastatmàstil, puntejats rapidíssims i acords que van de la més pura senzillesa a la més que observable complexitat. Si a tot això hi sumes que el tarragoní sigui capaç de cantar-hi notablement a sobre i hi multipliques el carisma rocknrollesc i bohèmic que l’envolta, et dóna com a resultat de l’equació un artista de cap a peus.

La següent actuació dels Concerts d’estar per casa d'El Mini feia parada en una casa situada al cor d’Olot i precisament amb un grup de la capital com a protagonista. El trio garrotxí Agnès & the Pèpits, liderat per Agnès Algueró a la guitarra i a la veu, van oferir un espectacle íntim i familiar envoltats d’una cinquantena d’amics i coneguts del grup. El concert, pensat en un format reduït de 45 minuts per l’ocasió, va girar al voltant de la faceta més personal d’Algueró, amb lletres metafòriques que tracten la vida i la mort d’una manera molt directe però a la vegada senzilla i natural. Això sí, sempre acompanyada de dos músics de categoria: Dani López –ex Hora de Joglar- a la guitarra, flauta travessera, caixó i veu i Miquel Pasqual al contrabaix.

Per acabar la tarda nit de concerts, l’última actuació va suposar, personalment, la gran sorpresa del cicle de concerts. En un dúplex amb un gran menjador il·luminat única i tènuement per dues làmpades, hi trobaríem al duet Guillem Roma i Alessio Arena. Un manlleuenc i un napolità units per la música. Per la música en català. Curiós no? Doncs doneu-vos la oportunitat de veure’ls en directe. La connexió entre els músics és d’aquelles que es veu pocs cops. Tant musical com humanament. Alessio, amb un català sorprenentment fluït va portar el tempo de l’actuació, explicant davant l’atenta mirada de Roma la petita historieta que hi havia amagada darrera cada cançó. Guillem Roma, ukelele i guitarrí en mà, es va convertir en un multinstrumentista utilitzant un element sorprenent: la seva boca. Aquesta, tant aviat desprenia el so d’una trompeta hawaiana –tal com va autodefinir ell mateix-, comel so càlid d’un saxo i fins i tot es va atrevir ambel whawha d’un solo de guitarra.

Amb un repertori que va barrejar cançons incloses en discos dels dos artistes i alguna versió llatina i italiana, Roma i Arena van saber combinar la simpatia que els caracteritza amb la sensibilitat que desprenen les seves cançons.I segurament aquesta actuació va ser la que va aconseguir amb millor resultat trencar les barreres que té imposades per decret un concert convencional. Barreres tant arquitectòniques, com tecnològiques, com físiques. La intimitat, la total interacció i connexió amb el públic van ser úniques. I al cap i a la fi, aquesta és la intenció del festival. Crear una atmosfera que faci oblidar tant als músics com als espectadors que estan en un concert. I el Mini, tot i ser un festival encara molt jove i no del tot reconegut, és un dels pocs –o potser l’únic- que et podrà aportar aquesta sensació.