Roger Puig

Fotografia: Cesc Maymó

Tot i què la primavera comença a treure el cap, el Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona ens convida a gaudir dels últims dies de fred a través d’experiències musicals singulars dins el cicle Els Vespres d’Hivern. Només trepitjar la porta d’entrada d’aquella sala la màgia es desprèn per tots els costats. El paranimf és un espai de gran exuberància decorativa que impressiona i meravella a qualsevol; un indret ideal per fondre la fantasia i surrealisme de les cançons de Roger Puig.

Amb una posada en escena intimista i en format acústic, la veu càlida i perfectament afinada de Roger Puig arrenca amb “Gall imperfecte” i continua amb “Tu diràs que sí, jo ho negaré tot” i “Bungalou”. Només han estat tres cançons, però el joc de contrastos lletra rere lletra convida al públic a la imaginació més curiosa. Silenci; el terrassenc agraeix que la sala s’hagi omplert fins l’última fila per escoltar la presentació del seu primer disc Pícnic al búnquer (La Casa Calba, 2016), “una proposta que fins fa ben poc només coneixen els meus amics” explica emocionat. El cantautor aprofita també la solemnitat del moment per presentar als dos músics que l’acompanyen, Oriol Roca (bateria del disc) al baix i Enric Gómez (baixista del disc) a la guitarra elèctrica. Els riures sonen a les butaques, i és que el fet que el baixista del disc no sigui qui toca aquest instrument, ja condueix al desconcert surrealista irònic del concert.  

Roger Puig reprèn el recital amb “Dona biònica”, expressant que és un tema que “t’ho trenca tot, menys el cor”. Cançó a cançó la contraposició juga amb els conceptes buscant el desconcert de qui les escolta. Cada tonada va acompanyada de tocs surrealistes que conviden a voler seguir somiant. El treball de Roger Puig és una cançó d’autor propera a la psicodèlia que es troba entre la tornada pop i la filigrana progressiva, un còctel explosiu que et fa tancar els ulls mentre et despertes.

Amb “Un dia qualsevol” el terrassenc anuncia que tot cau pel seu propi pes i que van acabant. Els músics abandonen l’escenari mentre les files del final del paranimf comencen a desfilar per la porta. Però estem davant d’un concert especial i els més agosarats del públic clamen per assaborir uns últims acords. Els desitjos dels que queden a la sala són fets realitat, i amb dos temes més d’esplendor melòdica la sala il·lumina el final de la vesprada.

En Roger porta la música a la sang i les cançons li surten brodades, ha quedat palès que porta molts anys incubant aquest primer disc. El joc de contrastos colpeja cada melodia i els espectadors del paranimf han jugat en un espai que fascina la imaginació.