Xarim Aresté

Xarim Aresté és un músic inquiet. Fa poc més d'un any se l'associava, sobretot, a Very Pomelo -grup que liderava- i a noms com Sopa de Cabra, Sanjosex o Maika Makovsky, amb qui col·laborava com a guitarrista. Ara, la seva trajectòria en solitari ha passat a primer pla. Amb 'La rosada' (Bankrobber, 2015), el cantant s'ha consolidat més enllà d'altres projectes i s'ha convertit en un dels noms de referència del moment. El citem al Room Service Design de Barcelona amb l'objectiu d'analitzar amb tranquil·litat aquests últims dotze mesos frenètics.  

Fa un any que vas publicar La rosada, aquest 2016 t'has acompanyat del Conjunt del Miracle... Quin és el pas següent?

Estic en un moment en què no sé molt bé què fer. Està sent molt divertit això d'anar amb diferents formacions i és molt divertit veure com els diferents músics interpreten les cançons a la seva manera. D'aquesta manera, cada concert és diferent i estic molt motivat. Estic pensant en un nou disc, però encara no sé quina formació hi ha.

Tenir tants formats diferents fa que aquest disc encara tingui vida?

Sí, per mi, sí. Ara sembla que els discos durin només dos o tres mesos, però nosaltres encara tenim ganes de tocar aquestes cançons.

De cara al nou disc, quines idees et van passant pel cap?

Vaig component i en van passant moltes. Quan estàs fent un disc estàs navegant entre moltes idees i necessites trobar una primera pedra que ja no es mourà. A partir d'aquí vas construint allò més sòlid que pots, però és bastant incert.

Aquesta pedra, ja l'has trobat?

Crec que sí.

Alguna pista?

Són cançons que, de fet, ja estic fent en directe perquè m'agrada anar provant les coses. Tinc dues o tres cançons que m'agraden i, a partir d'aquí, aniré construint.

En alguna entrevista t'he sentit a dir que ara et surten moltes balades...

És veritat! N'hi ha unes quantes, però no ho sé. Tampoc em ve de gust fer un disc de balades. O potser sí!

Amb tot el Conjunt del Miracle, t'hi seguirem veient?

És complicat perquè és un projecte que, pel fet de ser tants músics, costa de tirar endavant, però, justament, allò bonic és que tothom ho fa per gust. I és possible que en vagin sortint més. Sí, en sortiran més, segur!

Després de tocar amb aquests onze músics, tornar al format quartet o quintet, com s'afronta?

Al començament va ser un canvi, però formats més petits permeten arribar a altres llocs. Estic redescobrint cada format, fins i tot el format trio. Me n'havia cansat, però de sobte hi torno amb ganes.

"Estic en un moment en què no sé molt bé què fer. Estic pensant en un nou disc, però encara no sé quina formació hi ha"

Fa un any, se't coneixia, sobretot, per Very Pomelo i per totes les col·laboracions que havies anat fent. Després d'aquest nou disc, t'has reivindicat com a Xarim Aresté?

Una mica més, però tampoc del tot, perquè no he parat de fer feina com a guitarrista. No m'he sentit mai un guitarrista, jo, tot i que em diguin de tocar la guitarra. El que m'ha interessat sempre ha sigut fer cançons. I sí, sembla que aquest any se m'ha reconegut una mica això, però seguirem fent de tot!

L'objectiu de La rosada era desfer-te una mica de la imatge de guitarrista?

No, no ho vaig fer a propòsit. Quan toco a casa faig cançonetes, no toco la guitarra. Als concerts hi ha un extra d'energia, però a casa no destrueixo guitarres.

Tens la sensació que Lladregots [el primer disc en solitari] va ser com una cosa més esporàdica mentre que ara la teva trajectòria en solitari sí que ha passat a primer pla?

No, de fet no. El que passa és que Lladregots, ho vaig fer jo sol a casa i és bastant cutre. Hi ha coses que m'agraden, però és cutre. En canvi, La rosada, tot i que va ser un procés molt similar, va arribar un punt en què vaig anar a buscar els amics. Hi ha secció de vents, hi ha bateria, hi ha pianos... Hi ha hagut molta gent que, un cop ja hi havia el disc més o menys fet, van entrar-hi i hi van posar els seus colors. Això és el que fa la diferència aquesta que comentes.

Si ho comparem amb Lladregots o, fins i tot, amb Very Pomelo, La rosada és un disc completament diferent al que t'havíem vist fer fins ara. Tenies una necessitat de fer un canvi de rumb?

Jo sempre intento estar ben a prop de mi mateix i no saps mai on et trobes. Jo no hi veig tanta diferència, perquè sempre he tingut els mateixos interessos, més o menys. Sí que veig, però, que en aquest disc hi ha coses que no havia pogut fer abans perquè no en sabia prou. Hi ha un parell de cançons on dic 'mira, fins aquí no hi havíem arribat abans'. Hi ha altres cançons que sí, que més o menys que són patrons que ja havia utilitzat, tot i que sempre intento fer alguna cosa que no hagués fet abans i que no sàpiga fer.

On les veus aquestes novetats?

Segurament amb els tempos. És un disc que té un parell de cançons més tranquil·les, que jo canto més pausat. Amb els Pomelos era molt estrident i molt histriònic, tot plegat. Aquí, tot i que hi ha moments de bogeria, està més relaxat.

A més, venies de Tothom ho sap, un disc molt rocker que vas publicar amb en Gerard Quintana i on hi havia moltes més guitarres. El canvi és important...

Hi ha molta més guitarra acústica en aquest disc. Tot i que a tots els discos n'hi ha hagut, potser en aquest hi ha menys guitarra elèctrica i més instruments.

Poc després de publicar el disc publicaves el senzill "Oh, Helena" on, més enllà d'un final més èpic, exploraves aquesta sonoritat més tranquil·la. Això és una pista del que pot venir d'ara endavant?

No crec. Quan estic component sempre intento fer el contrari del que he fet abans. Es tracta d'anar a buscar la frescor i anar canviant de lloc. Si has estat molt de temps fent una cosa, si vas a fer el contrari trobaràs la frescor. I al final es tracta d'això, de no saber ben bé què fas.

"Amb els Pomelos era molt estrident i molt histriònic, tot plegat. Aquí, tot i que hi ha moments de bogeria, està més relaxat"

Mirant la teva trajectòria dóna la sensació d'una certa hiperactivitat musical. Has tocat amb un munt de projectes, has experimentat amb diferents estils... Des de dins també tens aquesta sensació d'hiperactivitat?

A mi m'agrada molt no fer res, eh!, i fer vacances. No em sento un hiperactiu, en absolut, però s'han de fer coses. Espero que no deixi mai de tenir ganes de fer coses.

Ara mateix, més enllà del nou disc, quines coses comencen a sortir?

Seguiré fent coses amb amics. Aquest any trauré un disc amb un grup que es diu Branca Santa, que és un col·lectiu audiovisual format per uns quinze músics, tots mallorquins menys jo i un col·lega més. Tinc moltes ganes que ho sentiu perquè és bastant brutal.

Aquests projectes a gran escala amb tants músics, no et fan cap por, no?

No, perquè són projectes amb què tampoc anem a guanyar res. Només anem a donar i això és el que guanyem entre tots. És molt bonic quan estàs tocant amb tants músics i tothom vol donar el millor de si mateix per respecte als altres.

Amb La rosada, sí que has guanyat, com a mínim pel que fa a reconeixements...

I fan il·lusió, però contrasta tant amb la realitat que no li dono gaire importància. Em costa igual arribar a final de mes que el primer dia en què vaig començar a fer concerts.

"Quan estic component sempre intento fer el contrari del que he fet abans. Es tracta d'anar a buscar la frescor i anar canviant de lloc"