David Carabén

David Carabén és pur carisma. El frontman de Mishima es plantava al Festival de Butxaca El Mini d’Olot per presentar el seu nou projecte La forma d’un sentit, basat en el llibre que recull les lletres de l’extensa trajectòria de la banda i amb un repertori d’allò més íntim. Després d’aturar temporalment el projecte amb Mishima ara fa unes setmanes davant d’una Sala Apolo que va penjar el cartell de sold out, l’artista barcelonès tornava a repetirl’èxit d’exhaurir entrades, en aquesta ocasió, a l’Orfeó d’Olot i sota el nom de David Carabén.

Amb un inici de concert molt directe i sincer, Carabén va sortir a l’escenari acompanyat de la seva guitarra acústica per interpretar en solitari temes com “Miquel a l’accés 14” –la primera peça on el públic es va atrevir a cantar i que tracta la història d’amor entre dos vigilants de seguretat que treballen al Camp Nou- o “Com abans”. No van trigar a entrar en escena el pianista i bateria Marc Lloret i el trompetista Pablo Fernández que van conformar així un sòlid trio que acompanyaria durant una hora i mitja les 150 persones que emplenaven la sala. El públic, assegut als seients del petit teatre garrotxí transformat per a l’ocasió, va tardar una estona a endinsar-se en l’Univers Mishima, però inevitablement, tard o d’hora, aquest t’acaba absorbint.

Gent de totes les edats omplia el recinte i, tot i que era difícil reconèixer el rostre d’algun menor d’edat –potser per l’hora en la qual es realitzava el concert-, es visualitzaven un parell de xicots acompanyats pels seus pares, que aplaudien i corejaven gran part de les cançons. I és que és curiós com la música és capaç d’unir generacions tan diferents. En un espai físic de 2 metres quadrats podies veure persones de 60 anys assegudes al costat de joves imberbes de 20 o 25 anys cantant un poema adaptat de Joan Vinyoli o una versió del compositor nord-americà Randy Newman. I sempre, al final de cada interpretació, una allau d’aplaudiments i més aplaudiments acompanyats de xiulets eixordadors.

Però més que per cantar o per aplaudir, va ser un concert per riure. Per riure i conèixer una mica millor la veu principal de Mishima, però sobretot l’home que hi ha darrere. Un personatge capaç de fer semblar fàcil allò tan difícil, portant sempre el costumisme per bandera i aconseguint una legió de fans que el segueix allà on va. No em creieu? Al final del concert vaig intercanviar unes paraules amb tres persones aleatòries i totes tres eren de llocs ben diferents: la Garrotxa, Lleida i Alemanya –aquesta última, una fan incondicional que va reconèixer haver vist gairebé tots els concerts de la banda-.

Després d’un concert on no van faltar temes com “Molins de la teva ment”, “Un tros de fang” –potser la peça més cantada de la nit per part dels assistents- o “Guspira, estel, carícia” va arribar l'hora dels bisos. Però Olot no en tenia prou, i després dels anomenats bisos i davant dels xiulets i aplaudiments continuats, el trio es va veure obligat a sortir a l’escenari i improvisar un últim tema –cosa que entre riures van reconèixer que era el primer cop que els passava, tot i la seva llarga trajectòria-. La formació va escollir “Dolor” per finalitzar una actuació que de ben segur guardaran a la retina durant molt temps.