Caliu

A poc a poc, els espectadors entren a la sala Luz de Gas. S’escolen ben bé com gotes d’aigua. Tu també hi entres, d’hora, per poder escollir cadira. T’asseus i mires el teu voltant. L’espai està il·luminat amb tons morats i sis aranyes de vidre decoren el sostre. No saps què esperar-te, perquè Caliu ha canviat. Després de més de dos anys sense aparèixer a la vida pública, el grup torna als escenaris. Alguns integrants han variat. El seu estil, també.

Sonen uns primers acords de guitarra elèctrica. Vibrant. Comença la cançó i et sorprèn el so del grup. És especial, és dolç, és harmoniós. Rock, però rock suau. Escoltes la lletra i somrius. Parla de començar de nou. Fa quatre anys, Caliu acomiadava el seu primer disc al Barnasants. Ara, presenten el seu segon en el mateix festival, que realça la cançó d’autor.

Les lletres expliquen la vida i la història del grup. Són properes i en algunes t’hi pots veure reflectit. David Lago, el cantant de Caliu, s’entrega en cada frase. Fa els finals introspectius i íntims. De vegades, sembla contingut, potser per l’emoció, potser per les lletres, potser perquè és la seva manera de cantar. La veu de Lago és dolça i empasta molt amb la del guitarrista Robert Poch, que fa les segones veus. Poch és una de les peces clau en l’evolució del grup del Maresme. En un moment donat, va canviar de guitarra (d’elèctrica a acústica) i ell mateix va interpretar en solitari una de les seves cançons. Parlava dels moments difícils i agraïa als seus amics el fet d’haver estat allà.

A part de la veu solista, dues guitarres elèctriques, un baix, una bateria i un violoncel elèctric van contribuir a presentar Les millors nits del nostre món (Picap, 2017), el segon disc de Caliu. Entre tots els instruments, però, es va crear una harmonia entre una guitarra i la bateria (de vegades un pèl massa forta) que va captar l’atenció de tots els espectadors. La intensitat creada musicalment va contrastar amb la veu dolça del cantant. En conjunt, era una combinació atraient. A més, el violoncel actuava com a coixí de totes les cançons, recollint i unificant tot el so que s’anava construint.

El grup també va convidar a l’escenari el cantautor Narcís Perich. Junts, van interpretar “La meva estrella”, una cançó dedicada a Josep Prat, un gran amic de tots els artistes que feia poc els havia abandonat. Durant el concert, Caliu va mostrar el seu suport als refugiats (“Tot és començar”) i també a la independència de Catalunya (“Que no s’apague la llum”, de Feliu Ventura). Entre cançó i cançó, Lago feia intervencions explicatives. Algunes les dedicava a presentar la següent peça, d’altres (potser fins i tot massa) a donar les gràcies a tothom i a presentar els membres del grup.

De sobte, el grup anuncia que arriba l’última cançó. El cantant fa broma i explica que en veritat porten preparades unes quantes més. Simplement faran veure que marxen. És la rutina del bis. Ara bé, després d’acomiadar-se i abandonar l’escenari, no es fan pregar i retornen ràpidament per culminar la nit. En total, Caliu ha interpretat catorze cançons, però el concert no s’ha fet llarg. El grup ha adquirit un so unitari i característic que t’envolta, però que en cap moment t’aclapara.

S’acaba el concert i el centenar de persones que omplien la sala marxen. Han estat molt atents durant tota la nit. Et qüestiones si ells també hauran trobat a faltar un punt de color, una cançó que trenqués amb la uniformitat del concert. Ara bé, sigui com sigui, no tens cap dubte que hauran gaudit de la nit. I hauran gaudit de Caliu.