Txarango

Fa un any i mig, Txarango anunciaven una aturada per preparar el seu nou disc. Ara l'espera ha arribat al final i, des d'aquesta setmana, el grup ha començat a publicar les noves cançons a Internet. Els visitem al local d'assaig, que aquests dies bull d'activitat per preparar una nova gira que no deixa de sumar dates i que iniciaran al Viñarock i amb dos concerts -amb entrades exhaurides- al Poble Espanyol de Barcelona.

Com heu viscut aquest primer any lluny dels escenaris i de desconnexió amb el públic?

Alguer Miquel: Sí que potser hi havia aquesta idea de desconnexió però, al final, ha sigut un any de connexió. En el fons ens ha connectat amb el que fem, hem après molt què és la música i què representa la nostra vida per a gent que viu a molts d'altres llocs. Segurament ha sigut l'any que més hem crescut com a persones i que més hem omplert la maleta de Txarango. Al final, potser aquest any sense fer gira ha sigut quan s'ha acabat de generar una identitat més forta com a grup. Hem acabat d'encarar què volem fer i, sobretot, què volem ser i com volem ser. Hem viscut coses molt bèsties i sí que hem descansat poc, però ha sigut un any que ha posat moltes coses a lloc. Hem anat fent aquest disc entre viatge i viatge i aquests viatges omplien d'una manera bestial no només aquest disc sinó tot el que ens ve per endavant com a grup. Ha sigut un any que ha marcat un abans i un després molt bèstia amb nosaltres i, a través nostre, en el que fem.

Notàveu que, amb el ritme que portàveu de concerts i de gires, es feia complicat trobar aquesta connexió de què parleu?

Sergi Carbonell: Quan estàs de gira portes una dinàmica en què, de vegades, fa falta aquest punt d'agafar perspectiva.

AM: És una dinàmica molt de repetició.

SC: Vas a llocs molt diferents i cada lloc és diferent, però sí que és veritat que el procés és el mateix.

AM: El calendari mental en què s'ha gestat aquest disc i el que l'ha cultivat comença amb el viatge que fem a Palestina, que va ser la tardor del 2015. Després ho vam encadenar amb un altre viatge a l'Àfrica, a la zona on anem sempre, que va ser com tancar un cicle inaugurant el centre cultural amb què hem estat treballant. I després hi ha tota aquesta espècie de màster en fronteres que hem fet. Ens hem atrevit a portar la música a qualsevol lloc i, al final, això ha tingut un retorn bestial. Aquests últims viatges a Grècia i el que vam fer a Melilla serveixen per adonar-te de com és casa teva i per a què serveixen de manera directa els nostres impostos i, al final, és una obertura d'ulls que hauria de ser pràcticament obligatòria, però que no la tens si no la busques. 

A l'hora de fer un disc, deu ser impossible que tot això no s'hi vegi plasmat.

AM: Sí, però nosaltres ho hem racionat. Hem estat conscients que estàvem vivint una trencadissa interior prou grossa per dir 'ei, que el grup ens serveixi per anar a posar llum en aquests llocs'. És brutal la força que té la música alegre i el ball en llocs trencats. I això és el que volíem mantenir. Al principi, quan vam començar a fer les cançons del disc, ens adonàvem que ens sortien coses amb molta profunditat, segurament més lentes i molt tristes i enrabiades, però vam decidir no anar a representar la trencadissa que portàvem a sobre perquè això no ens servirà. Estar enrabiats, al final, serveix de poc. Vam dir 'anem a buscar camins, sortim d'aquí!'. D'una manera conscient vam començar a encarar tot el que estàvem generant cap a la veu que ja té el grup, que el final és una veu de comunicació alegre i d'intentar celebrar que estem vius i que, malgrat tot, la vida esclata. Hem agafat la fe i l'esperança dels llocs. Vèiem moltes accions i moltes representacions d'esperança en aquests llocs i vam dir: 'és això, aquest és el camí on ens hem d'agafar nosaltres a l'hora de buscar la veu del grup'.

Hi havia la por de caure en un disc excessivament fatalista?

SC: Quan vam fer les primeres cançons sí que ens ho miràvem i pensàvem 'ostres, potser serà un disc molt diferent i poc vitalista'. Així que vam tenir la consciència de decidir no fer-ho així, treure la llum a tot això i posar-hi l'alegria, que al cap i a la fi és el que intentem aportar quan anem a tots aquests llocs.

AM: Després d'haver viscut experiències d'alegria màxima vehiculades a la música en llocs on l'alegria és escassa, hem après molt quin és el llenguatge que estàvem practicant. En aquests llocs, el que descobríem era com encendre la flama de l'alegria i com això, en el fons, acabava sent una espècie de mirall súper positiu. Els nens que sempre han vist soldats, de cop veuen un pallasso o un músic i passen de dibuixar cada dia el tio que té una metralleta a les mans, a dibuixar el que hi té una guitarra. I així, de cop, acabes de generar un referent súper diferent que, en realitat, canvia una vida. Volíem això. Volíem protegir aquesta idea. Sempre hem pensat que en l'enrabiada, en la protesta o en la queixa, hi ha molt poca cosa. Queixar-se i prou és molt fàcil i nosaltres buscàvem molt aquest segon esglaó de la proposta, que sempre havíem portat d'una manera natural però ara, davant del que estàvem vivint, necessitàvem més anar-ho a buscar d'una manera més conscient, perquè, si no, sí que estàvem en un estat més primari de guerra amb el nostre món i amb la nostra societat.

Aquest somriure quan tot falli que canteu en el disc.

AM: Totalment. Aquest seria el lema d'ara i, en el fons, de tot Txarango, des del principi. És la idea aquesta de dir 'dins de tot, som uns afortunats'. Ser aquí és una sort brutal i moltes vegades ens oblidem que estar vius ja és el regal més bèstia que pot tenir ningú. En el fons, la vida és un privilegi i l'hem de celebrar. Hem de ser conscients de tot això i connectar amb aquesta sensació, al final, crec que és un acte de saviesa. En el fons, això defineix moltes coses.

"Durant aquest any sense fer gira ha sigut quan s'ha acabat de generar una identitat més forta com a grup"

 

És, segurament, el disc més polític i compromès dels tres que heu publicat.

SC: Potser és al que hi ha unes lletres més explícites, però crec que amb cada disc hi havia bastants referents polítics. Potser quedaven més amagats en la poètica de les lletres i potser sí que en aquest disc hi ha alguna lletra que és més explícita, però la política i Txarango són dos termes que van totalment relacionats i lligats.

AM: Des del primer disc fins ara hem après molt, som més conscients de moltes coses i, per tant, ho utilitzem en una direcció més conscient. Ara mateix hem polititzat infinitament el projecte. Sempre hi ha hagut alguna cosa en les nostres lletres, però és veritat que nosaltres no tendim a polititzar el discurs del grup. En el fons, nosaltres parlem de coses molt universals i no anem a crear un discurs del que la gent jove que comença a escoltar aquest grup en pugui fer el seu manual polític, al contrari. Però crec que fem una cosa que és molt útil, que és polititzar les accions i els fets. Dir és fàcil, polititzar els fets és molt útil. Potser també és fàcil i si tots ho féssim milloraria el món. Estem en aquesta idea. Amb aquest disc, malgrat que potser no tingui molt més discurs polític que els altres, que sí que el té, hem polititzat molt la idea del disc. Per exemple, a través socialitzar la nostra música i que el que generi la nostra música recaigui a llocs on serveixi en la direcció que nosaltres entenem que és la bona. I això és molt guai perquè, en el fons, la gent sabrà que ballant aquesta cançó o posant-la a la ràdio està fent el món millor en alguna direcció. I com això, moltes coses. Hem polititzat el grup fent les samarretes. Està molt bé que tinguem una idea del món i que tinguem un discurs, però després, el que no podem fer és vendre samarretes que es fan en un lloc que no controlem i que provoquen que gent que té una vida totalment condicionada a la nostra es tiri al mar i vulgui venir a casa nostra jugant-se la vida. Ara fem les samarretes aquí a Catalunya i ens ha costat l'hòstia fer-les aquí de principi a final i sabent on es fan. Valdrà molta més pasta, però tu tries el món que vols. No serveix tenir un discurs molt d'esquerres i vendre unes samarretes que no saps d'on surten. De coses així, cada vegada en som més conscients. També estem explicant molt que ens hem constituït com a cooperativa, que també és una forma política de com entenem el grup. I tot això és important. La gent que escolta el disc, però, al final hi troba el codi de sempre i el llenguatge de sempre i això és guai perquè, malgrat tot el que hem viscut, potser ens en podíem anar molt lluny, però som a casa.

Després de tot aquest any i mig, la primera premissa del disc era que seguís sonant a Txarango?

SC: No, realment no ens ho hem plantejat mai, tampoc. Sempre intentem donar la importància a les cançons i el vestit que li trobem és secundari. No ha sigut una premissa dir que no se'n vagi molt.

Al final, però, sí que sona a Txarango. La gent us hi reconeixerà fàcilment.

AM: Sí, és que, és clar, som nosaltres. És una idea curiosa quan la gent espera quin gir fa tal grup. Al final, per molt diferent que sembli una cosa, només són girs de la superfície. Potser ara tal grup, de cop, és molt més guitarrer o tal altre, que sempre havia tocat només instruments acústics, hi ha posat una bateria i sona a rock, però l'essència no és aquí, segurament. Costa molt canviar l'essència de les coses. De vegades sí que canvies la superfície estètica, però al final fas el mateix i, a nosaltres, és impossible canviar-nos. Al final, l'escoltes i és Txarango, però que li demanin a un altre grup que faci una altra cosa! Nosaltres farem Txarango sempre.

Un dels detalls que la gent hi notarà és que potencieu les percussions. Això és fruit dels viatges a l'Àfrica?

SC: Això és una resposta perquè ara som un més a la banda i tenim un percussionista nou. Sí que és veritat que hi ha més càrrega de la percussió i que, en alguna cançó que sona més africana, hi té una importància bastant gran, possiblement influenciada per aquest viatge a l'Àfrica.

AM: En alguna cançó que no ha entrat al disc encara s'hagués notat més això. Hem deixat algunes cançons fora que encara ho tenien més potenciat. Aquest disc, però, està molt més ple. El primer disc, l'escoltes i té aire. Les cançons tenen molt d'espai i potser els tempos són una mica més lents. En canvi, aquest està molt carregat. Anàvem posant-hi coses i després érem incapaços de treure-les, així s'hi s'han quedat.

SC: Té moltes més capes i textures i hem intentat jugar amb diferent elements en diferents moments de la cançó, que potser altres vegades no havíem treballat així. Hem estat gairebé quatre mesos a l'estudi i el procés ha sigut molt més llarg que amb els discos anteriors.

"No anem a crear un discurs del qual la gent jove pugui fer el seu manual polític, però fem una cosa que és molt útil, que és polititzar les accions i els fets"

Un altre dels canvis importants és la marxa d'en Marcel. Això ha canviat molt la manera d'afontar el disc?

AM: Sí, el Marcel aportava moltes coses de composició. Havíem fet dos discos amb ell i, de cop, ara ell no hi era i, per tant, hi havia una persona menys component. Però les dues persones que han entrat han aportat moltíssimes coses. A més, suposo que entre que hem viscut moltes coses i que hem estat parats i hem tingut temps per generar i compondre... Al final, mai havíem tingut tant material sobre el qual treballar.

En el moment en què ell us va anunciar que volia marxar, el projecte va arribar a trontollar?

AM: Va passar una cosa que jo crec que ens ha anat molt bé. De cop, d'aquells que havíem començat, un manifesta que ja no en té ganes i que, en acabar la gira, vol deixar la banda. Tu estàs vivint això amb un equip de persones que estem fent el que havíem desitjat sempre, el que més vols, i de cop, et planteges 'ostres, tot això va molt ràpid, hi ha un desgast brutal, estem viatjant com bojos...'. La nostra vida, o et ve molt de gust, o és una matada. De cop, hi ha una persona que diu que ja en té prou i que no li ve de gust i tu et mires i t'ho planteges: 'Jo vull aquest projecte? És el meu projecte de vida o no ho és?'. I, d'alguna manera, va fer que tots ens féssim aquesta pregunta i això ens va reafirmar molt en la línia de dir 'sí, jo vull viure així, a mi m'agrada'. D'alguna manera ha generat un nou trampolí d'energia i estem a un dia 1 una altra vegada. A més, les dues persones que entren noves, de cop, s'ho comencen a mirar tot amb els ulls que teníem nosaltres el primer dia. Nosaltres estàvem normalitzant una vida extraordinària i l'estàvem començant a fer normal i que entrin dues persones noves que ho tornen a valorar des de zero també ens ha anat molt bé. Ara, com a grup, estem en un dels millors moments en què hem estat mai.

Amb 'La dansa del vestit', què passarà? La seguirem sentint al final dels concerts?

AM: No, no té sentit que la cantem. "La dansa del vestit" és una cançó que no es pot separar d'en Marcel. Ell la cantava amb la guitarra i és un moment en què tots hem cantat amb ell. Sí que podríem plantejar que la gent se l'estima molt i fer-la, però portem cinc anys acabant tots els concerts del grup amb la mateixa cançó i hi ha cançons que no havien entrat en directe perquè ens sobraven balades. El concert ens baixava masses vegades i ara tenim l'oportunitat de fer entrar cançons noves. En principi no la tocarem més. Si un dia ve en Marcel, s'apunta a un concert i té ganes de tocar-la, estarem encantats, però en principi no la farem més. Portem cinc anys acabant els concerts així i hem de canviar. Farem entrar cançons que fa temps que ens demana la gent. La cançó que hagués pogut ocupar el lloc de "La dansa del vestit" a partir de la segona gira és "Compta amb mi" i no l'hem cantat en directe pràcticament mai. Encara no ens hem plantejat el repertori, però potser ara és el moment que entri el "Compta amb mi' o també hi ha moltes cançons en aquest disc nou que tindran pes.

"No té sentit que continuem cantant 'La dansa del vestit'"