Germà Aire

El darrer dijous la Casa Milà va tornar a acollir el Pedrera Artlab, un pretès laboratori que mescla experiments entre nous grups musicals i escoles de referència en les diverses disciplines artístiques. Cada cicle és el resultat, doncs, d'un procés d'investigació, innovació i creació per crear l'òptima simbiosi. Sota l'atenta mirada de parets corbades, sostres ondulats i càmeres japoneses, la Casa Milà vol consolidar-se com un altaveu per als joves creadors. Precisament a La Tornada ja li vam dedicar un espai l'abril d'antany per un concert del grup vigatà Est Oest.

Gairebé un any més tard, els mateixos ingredients: meticulositat, equilibri i Vic. Meticulositat en les fotografies atraients de Blanca Viñas, equilibri en el traç de Manuel Moranta i Vic, ja obrador indiscutible de la música en català, en les atmosfèriques melodies del grup Germà Aire. Aquesta trinitat ens va avançar l'inici de la primavera aquell vespre, ens enlairà als presents amb propostes amb una forta personalitat. Mentre en Luca i n'Andreu ens regalaven crescendos tan potents com els de 'Carla', els dibuixos i instantànies, jugant amb la simetria o la doble exposició, presidien, darrere els músics, el motiu visual que es teixia i desteixia, a voltes un crit, sovint un mer xiuxiueig.

Germà Aire és un grup format per en Luca Masseroni i Andreu Ribas que tot i espurnes de pop a l'inici, la seva música acaba convertint-se en una barreja valenta de melodies en aparença oposades que aconsegueixen convergir. El duet sorprèn en l'habilitat que mostren per jugar amb les melodies i els tempos de la cançó, així com en el caràcter versàtil del repertori. Dijous al vespre, per exemple, els presents vam passar més d'un cop de quelcom psicodèlic a balades italianes, de començaments d'una altra dimensió a bases rítmiques definides.

El darrer dijous vam ser testimonis d'un duet que fa les coses diferents, que s'atreveix a experimentar, a jugar tímidament amb els marges de l'heterodòxia. Als inicis, La Pedrera no li agradava a ningú, però la clau del geni creador va ser la confiança i l'atreviment de mirar al futur. Luca Masseroni va voler dedicar l'última cançó al seu pare, que feia anys. L'escollida va ser La Canzone del Sole de la icona italiana Lucio Battisti, que parla d'un home que es retroba amb la que va ser l'amor de la seva vida. Una dona amb qui després de tant temps s'adona que és una completa desconeguda. L'atreviment de mirar al passat.

L'atreviment crea.