Joanjo Bosk

Abandonem les rutines avorrides d’un diumenge tarda per anar al Harlem Jazz, en el context de Barnasants, on avui toca Joanjo Bosk, que torna els escenaris després de molt de temps, acompanyat d’Albert Oliva.

Un local petitet i acollidor, de barra a un costat i un escenari al fons. Les llums porpra banyaven l’estança, i la gent seia vorejant taules, a les fosques, mirant l’espai buit. Ells dos pugen i comença un concert íntim, entre família. Els primers acords sonaven trencant el silenci, amb delicadesa, com si no volguessin esquerdar la nostra tranquil·litat encara; I la veu acompanyava amb un poema. Un inici que marca la marca personal de l’artista al llarg de tot el concert, en que poc a poc es va deixant anar i ens va portant al seu món, d’aquesta manera suau i pausada. “Voldria ser”, el primer tema, s’acaba, mentre ens explica que han hagut de fer un recull de diverses coses, passades i presents, per a posar-les en aquest concert, fent un setlist variat.

Tot seguit “El vent”, i “construir una llar”, ambdós poemes de Maria Àngels Anglada. Aquest últim, en forma de protesta a tots els qui, per desgràcia no tenen un sostre, ja sigui per la guerra o els desnonaments, i en honor seu, canta aquesta cançó. La lletra, abraçada per la guitarra, no semblava poesia als llavis. Semblava com si li haguessin preparat el vestit perfecte a les paraules, per fer-les cançons boniques i pures. La veu de Bosk era suau i delicada en els temes en que tractava de ser dolça i en d’altres arribava a expressar-se pujant el timbre i el volum, fins que tancava els ulls com si, s’imaginés l’escena, vivint el que cantava, vivint la poesia d’Anglada.

Entre tema i tema ens explica l’evolució de la seva música. Com començà agafant en préstec poemes bonics i posant-los uns acords, fent la metamorfosi de poesia a música, i com poc a poc, ha anat escrivint ell mateix les seves lletres, fins a acabar amb una cita amb l’estudi de gravació per a finals d’abril i un futur llançament del projecte l’octubre vinent. Un treball que tindrà més d'ell, més la seva pròpia mètrica, rima i metàfora.

Continua doncs amb “Petita meva”, dedicada als seus fills, i que interpreta amb peus de plom, i la veu delicada, acariciant cada cadira i cada espectador. Trenca aquest moment tant bonic per donar-nos a conèixer una altra cançó nova, que porta la temàtica del seu nou treball, les seves arrels, el passat de la seva terra, l’ identitat i el patiment que ens han explicat tants cops els avis, de la postguerra.

“Bombes de mà” per oblidar, ens fa entrar a la ciutat de Guernica després d’un bombardeig, com també dins dels cors dels qui eren allà, i per sort o per desgràcia, sobrevisqueren. Continua amb “La campaneta” i amb “Elna”. Aquesta última basada en la famosa Maternitat d’Elna, una residència al sud de França que durant la Segon Guerra Mundial va acollir a les dones amb fills, o senzillament a orfes que no tenien on anar. Un lloc plé d’història a cada racó.

Dos últims temes per finalitzar, escull “Meva no la llengua morta” i “La memòria i el mar” amb lletra a càrrec del poeta Joan Lluís Lluís.

Amb aquestes imatges voltant per la nostra ment, a forma de reflexió, s’acomiada amb un simple, brillant i perfecte “Visca la poesia!”.