Inspira

Un so bufat impregna la sala 2 de l’Apolo, que és encara força buida, però que es va omplint mica en mica, mentre Ariana Abecasis i el seu guitarrista Jordi Bastilla pinten paisatges per nosaltres. Paisatges de la boirina blanca que deixa l’espuma de les onades, a la costa, al mar, allà on un vent molt suau xiuxiueja paraules indesxifrables.

Els teloners obren amb “Llibertat” i, així com interpreten altres temes d’aquest primer i únic disc, com ara “D’esquenes” o “Cinc hiverns”, també presenten una peça nova: “Serpentines”, que no figura en aquest primer recull. El fotògraf que m’acompanya bromeja i apunta que aquesta música es presta molt a ser escoltada prenent alguna cosa, estirat a un sofà, mentre algú et venta. El seu so és suau, tendre, tímid, quasi dèbil, però viu, com el vent.

Aquesta nit, però, el gran protagonista no és la noia dels rínxols i els paisatges. Ella s’acomiada i dóna pas a Inspira, que pugen amb moltes ganes de celebrar aquesta primera dècada del grup. Tot i així, el cantant del grup ja ho diu, que aquests deu anys són enganyosos, perquè realment aquests artistes porten tota la vida fent música.

La sala és fosca i un so pla i distorsionat pinta els primers colors del concert. “Cova placenta”, primera cançó del primer disc del grup, crea un núvol que fa com de prèvia: ens prepara per la música nítida i original del grup. Així, la que jo considero la primera cançó del seu concert és “Eterns”, segon tema interpretat, que fa que els assistents comencin a deixar-se anar i ballar i cantar.

Aquest públic es mostra cada vegada més animat i així com a l’inici de la nit era escàs, quan aquesta acaba s’ha multiplicat i animat moltíssim. Un públic que, a més, és molt actiu aquest vespre: un públic que parla i canta amb els músics, que riu amb ells, que sent la música com els mateixos artistes, que ha acompanyat la banda durant deu anys i aquesta nit torna a fer-ho. Aquest conjunt de gent d’entre 30 i 50 anys, aproximadament, protagonitza alguns dels moments més especials de la nit. Em quedo, sobretot, amb els cants a cor i de cor, a capella, d’un públic que es coneix cada paraula de les lletres de les cançons.

Mentre al Paral·lel la gent entra i surt de sales i discoteques, dins de la bombolla que és la Sala Apolo 2, el temps s’ha aturat i la música sona: amb uns ritmes potents i unes harmonies i sonoritats originals, que donen al so d’Inspira un caràcter molt propi, molt únic. A més, els músics interpreten cançons tots els discs del grup. Entre elles: “Els nusos”, “Carrer nou”, “Talls nets d’arrel”, “Amunt, “Foc i Brases” i “Nits d’hivern”.

Podria explicar mil coses més del concert i no repetir-me. Però he d’anar a la fi de l’acte, i a la de l’article. “Plou (i no vol parar)” sembla ser l’últim tema interpretat, però les llums tornen per deixar als músics interpretar “Al meu davant”, un dels temes més destacats del darrer àlbum. I marxen, deixant dit que han triat “ser per un moment eterns”. I, aquesta nit, ho són, però no només aquesta nit.