Els Amics de les Arts

Fotografia: Gemma Martz

Arribem a Castellò d'Empúries i enfilem per un carreró estret fins arribar a la basílica. La majestuosa portalada gòtica ens dona la benvinguda. Just davant hi trobem un escenari petit, gairebé arran de terra, que es prepara per acollir un nou concert del festival Sons del Món. La plaça encara està pràcticament buida, però de seguida es comença a omplir. És un espai acollidor, recollit i íntim. Es tanquen els llums, s'obren les portes de la basílica i Els Amics de les Arts apareixen a l'escenari.

No és habitual veure el quartet en un entorn de proximitat com el que ens proposa el festival empordanès. Com a mínim, en els últims temps. El grup s'ha desfet per una nit de l'escenografia que els acompanya a la nova gira i es mostren més despullats que mai. Com abans. Amb una il·luminació fixa i una posada en escena austera. Sense artificis. Només ells quatre -acompanyats, com sempre, de Pol Cruells i Ramon Aragall- davant del públic.

Per un moment, un podia tenir la sensació d'haver retrocedit sis o set anys i tornar a ser a la gira de Bed&Breakfast. Però començava el concert i "Les coses" ens recordava que érem al 2017 i teníem davant Els Amics de les Arts actuals, amb la nova càrrega guitarrera i electrònica. La gira 'Ways in the gavel' ja fa uns mesos que dura i això es plasma en el directe. El canvi de sonoritat havia deixat uns Amics més continguts durant els primers concerts, però ara ja se'ls veu novament alliberats, segurs i fent gala de l'espontaneïtat marca de la casa.

A Empúries, a més, es deixaven anar, conscients que era un concert especial. Un concert que els retornava a l'essència, a aquells Amics extremadament propers que, darrerament, potser no veiem tant -ja se sap que els grans concerts no sempre ho permeten-. Sonava "Louisiana o els camps de cotó" i mentre el públic entonava allò de "diu, que un dia hi hem d'anar", baixaven de l'escenari i es passejaven entre els assistents, saludant i cantant amb ells. Més tard veien entre el públic una pancarta amb què un grup de noies felicitaven a una amiga i no dubtaven a convidar-nos a cantar-li el "Moltes felicitats".

Era un concert que es prestava a aquestes llicències. Un concert on, fins i tot, es passaven per alt alguns errors inusuals en ells. Perquè aquella nit, a Castelló d'Empúries, s'havia aconseguit crear un clima únic. Un clima que es traslladava a l'essència més pura d'Els Amics de les Arts. I, quan això passa, només pots fer que gaudir-ho.