Jo Jet i Maria Ribot
En el context de la gira pels terrats Jo Jet i Maria Ribot, aterren a Barcelona des de Manresa, per a presentar-nos el seu nou treball Lliure o descansar (Autoeditat, 2017).
Alternant cançons anteriors i del disc que acaben de treure a lluir, ens embolcallen dins del seu repertori acústic i dolç en el que s’entrellacen les seves veus, que començaven pausades i ens deixen imantats. El regust tendre d’un estil pausat i informal contrasta amb la serenitat de les lletres i les metàfores del dia a dia, que s’amaguen i ens miren des de l’altra banda de la terrassa.
Un no escenari perfecte, sense focus i sense una ratlla que delimités qui era el públic i qui no, que ens convidava a participar, a cantar i a aplaudir amb ells, mentre el sol s’anava ponent. Sonaven cançons com “Dona’m l’alegria d’anar a dormir trist”, o “Arriba l’hivern”, amb les que ens fan odiar el fred, com també refusar els estius eterns.
Entre elles destaca “Descansa” una paradoxa social que, com Jo Jet ens explica, als joves els torturem a treballar, i als grans els donem llibertat, quan hauria de ser totalment el contrari. Un reclam al sistema que no veu a les a un nivell social en que importen molt més els somnis dels ciutadans i la felicitat, si no com a interessos econòmics.
Ens van ensenyant, d’aquesta manera, la seva ètica i moral, el que els agrada i el que no, i el que volen transmetre en les seves cançons. I és que entre aplaudiment i aplaudiment no existeix silenci incòmode, com tampoc únicament els seus temes, perquè ens expliquen el perquè de les cançons, i el seu significat. Un concert amb un públic limitat, que el fa íntim i en el que la confiança apropa les dues parts, artistes i públic.
El concert, com el dia, es fa curt, i s’acaba. El sol es va ponent i la música es va fent més suau. Acaben amb una versió de “Serà un dia que durarà anys”, i quan el so para, al silenci l’abraonen l’última tanda d’aplaudiments, mentre somriuen i es deixen acaronar per les ombres taronja del vespre.
