Mirarock

Toni Márquez

El Castell de Miravet, castigat per multitud de setges i batalles, aquest dissabte es lliurava sense presentar resistència i obria les seves portes a la cinquena edició del Mirarock. El festival, amb totes les entrades exhaurides des de feia dies, es reafirma com un dels festivals de referència a les Terres de l’Ebre. La música va ressonar entre les quasi mil·lenàries pedres del castell Templer de Miravet fins a altes hores de la matinada. Ens esperava un menú de tres plats.

De primer, Sopa

La pluja no els va permetre fer les proves de so, i fins al darrer minut el concert va estar a punt de ser suspès, però com que l'esperança es l'últim que es perd...

Després d'una “intro” instrumental per posar a prova l'equip, amb el ja esperat crit de “Bona nit malparits!”, Sopa de Cabra encetava la vetllada. Passaven pocs minuts de l’hora bruixa quan els gironins tocaven els primers acords de “Tot queda igual”, el primer de tot un seguit de temes que van fer xalar de valent un públic que, àvid de festa, intentava “fer-se rogle” a prop de l’escenari.

Tota banda necessita “facinerosos” i aquesta els té de luxe: al centre de l'escenari Gerard Quintana i quasi sempre a la seva esquerra Josep Thió amb la seva guitarra. A la dreta, Francesc “Cuco” acaronant el baix, lluitant en coreografies impossibles amb Jaume Soler ”Peck” i les seves guitarres. Des de darrera de l’escenari, vigilant-los, marcant els ritmes i posant les bases de les tonades amb la bateria Pep Bosch. Al seu costat, fent d'home orquestra, Valen Nieto i a l'altre banda de l'escenari, als teclats, el mallorquí Ricard Sohn. Tots plegats han donat el que les 800 animes invocades entre les muralles del Castell els demanaven, omplir de festa la nit.

Tot lo bo s’acaba i amb els acords del ja mític tema “L’Empordà”, aquest cop acompanyats per el cantant de Miravet Èric Vinaixa, els Sopa, i el públic, el públic i els Sopa, tots dos a una sola veu, han convertit, un altre cop, aquesta cançó en un himne, acomiadant-se mútuament fins a la propera, perquè segur que hi haurà una propera.

De segon, Roba Estesa

Fa estona que es negra nit, i la lluna plena està alta al cel, però la festa no s’atura, i això no ha fet res més que començar. Les vuit dones que avui composen Roba Estesa es reparteixen per l’escenari. Bateria, guitarres, baixos, violins, contrabaixos, acordions, i les mans màgiques de Sandra Brake, han recollit el testimoni dels gironins, i sense cap complex, han fet ressonar les muralles del castell amb les seves melodies.

Han vingut a defensar el seu disc, Descalces (Coopula Records, 2016), interpretant el que elles anomenen “folk calentó”. Jo diria que es més que “folk calentó,” a mi m’ha semblat un espectacle de molta alçada, una posada en escena complerta, tot un seguit d’estils fusionats i sense fusionar, ritmes que inciten a ballar, ritmes beguts de cançons populars i tradicionals, amb lletres que volen fer veure a tothom que des de la música també es poden reivindicar moltes coses, en una època en la que les formules comercials ofeguen la protesta, aquestes vuit amigues, (per que segur que ho son, ho transmeten) han decidit posicionar-se políticament com a dones, i en puc donar fe de que ho fan, les lletres de les seves cançons ho demostren, la seva actitud a l’escenari ho demostra.

A Roba Estesa canten casi totes, jo diria que totes, per que fins i tot a Alba Magriñà que toca la bateria se li escapen tornades. També canten Anna Sardà fent sonar els greus del baix i el violoncel, Clara Colom polsant l’acordió diatònic, Clàudia García-Albea esgarrapant els aguts al violí, Gemma Polo com a solista vocal i Neus Pagès i Helena Bantulà dominant les guitarres, però la que més ha cantat avui ha estat Sandra, una persona sensible, molt sensible capaç d’acostar les cançons als discapacitats auditius, capaç de transmetre el so de la musica i la lletra de les tornades amb el gest, amb les mans, amb tot el cos. La Sandra canta per fer sentir la música amb els ulls, la Sandra fa música amb la llengua de signes.

Els 18 temes que ens han interpretat se'ns han fet curts. Segur que aquestes dones continuaran despertant consciencies a moltes festes com la d’aquesta nit.

I de postres, Mano's Rock

I per si algú no en tenia prou, encara quedaven les postres. El grup del Priorat Mano’s Rock, que com aquell que diu, jugaven a casa, van prendre possessió de l’escenari i com no, d'un Castell en aquell moment ja només ocupat per els irreductibles. Amb un espectacle on fan conviure estils diversos, han fet gaudir als valents incondicionals oferint-los quasi noranta minuts de versions de grans clàssics. Els prioratins han fet gaudir els seus incondicionals interpretant temes de Llach, Lax'n'Busto, Loquillo, Sau, Gossos... entre d’altres.

Aviat serà clar, MIRAROCK2017, ja es història.

Algú sap quan posen a la venda les entrades pel MIRAROCK2018?