Un estrany poder
Posem el play i "Les coses" ja ens deixa clar que, aquells Amics de les Arts que havíem conegut fins ara, són part del passat. Aires electrònics i una lletra formada per versos aparentment inconnexos. Alguna cosa s'ha mogut a l'imaginari del grup i "30 dies sense cap accident" ens ho confirma. Guitarres elèctriques i imatges que juguen amb uns canvis sobtats i que de seguida ens situen en un d'aquells somnis estranys que no sabem del cert com interpretar. I, d'aquí, com si res, saltem cap a una melodia juganera i una subtil crítica a la idea obsessiva del 'carpe diem'.
Seguim avançant i arribem a pensar que, potser, ens hem equivocat de disc i hem posat a reproduir el grup que no toca. Una descàrrega rockera totalment inusual ens introdueix a "El primer en la línia successòria". Ara sí, recuperem els personatges i les històries, però amb un punt de ràbia potenciada per la duresa de les guitarres. I un recitat final que, tot sigui dit, ens evoca totalment als últims versos de "Jo competeixo", la cançó que dona nom al darrer disc de Manel.
Però no, no ens hem equivocat de disc. Seguim escoltant Els Amics de les Arts. Uns Amics de les Arts nous, que han decidit jugar fort i colpejar els seus seguidors amb una aposta valenta que desacredita per complet aquells qui els criticaven un cert estancament. Es mantenen en la cançó pop, amb una col·lecció de potencials hits inacabable, però en una línia completament diferenciada del que havíem vist fins ara.
Continuem i ens adonem que no tot són guitarres i electrònica. Ben aviat ens trobem amb l'intimisme d'"Un estrany poder", que ens situa en un escenari devastat, i amb una orquestral "La llum que no se'n va", que ens acosta cap a una tristesa èpica. I, de la tristesa, a la fantasia de "Salvador", per tornar als aires intimistes de "No ho entens" i reivindicar la nostàlgia a "Casa en venda".
El quartet ha aconseguit un disc de contrastos que, en el moment en què sembla tocar fons, és capaç de tornar a créixer i sorprendre'ns per enèsima vegada amb la ironia de "El seu gran hit". La cançó podria ser el final perfecte a un disc excel·lent, però no. Encara n'hi ha més i "Suïssa" ens deixa ja sense paraules. Una cançó esbojarrada en música i lletra, però senzillament extraordinària. I, encara pel record, un últim regal en forma d'un final èpic digne de la millor banda sonora.
I sí, arribem a la fi i podem pensar que Els Amics de les Arts han desaparegut. Però tornem al principi i repetim el procés. I una altra vegada. I una quarta. I, al final, veiem que, potser, no són tant lluny com ens havia semblat d'entrada. Potser, darrera aquella armadura completament renovada hi seguim trobant els mateixos quatre músics, amb la mateixa ironia fina i el mateix sentit de l'humor marca de la casa. Potser hi seguim veient aquell atreviment dels inicis, ara vestit de forma completament diferent. Potser hi seguim trobant aquell cantar a quatre veus que els identifica, i aquelles tornades que se'ns enganxen, i aquella facilitat per connectar amb el públic que exploten millor que ningú. Potser Els Amics de les Arts segueixen sent els Amics de les Arts. Ara bé, han tingut la punta de valor necessari per fugir de qualsevol símptoma de repetició amb un disc que va llançat a convertir-se, de moment, en el millor de la seva trajectòria.
