Els Amics de les Arts

Han passat tres anys. Temps suficient per encadenar dos estius de gira ininterrompuda, celebrar una dècada de carrera, marxar a Escòcia i tornar-ne amb un nou treball sota el braç que canviï el rumb dels últims discos. Els Amics de les Arts s'ho han jugat gairebé tot al doble o res i sembla que l'aposta els ha sortit a la perfecció. Sota la producció de Tony Doogan, el grup acaba de publicar 'Un estrany poder' (Sony Music, 2017), un àlbum de contrastos, on flirtegen amb l'electrònica més ballable i el rock més contundent, però on també mostren la seva faceta més íntima i ens aporten dosis d'èpica orquestrada.

Déu n'hi do quin canvi que presenteu.

Joan Enric Barceló: Són deu anys i quan fas balanç veus que tens tres discos que van en una direcció i que evolucionen d'una manera lògica, però va arribar un punt que vam dir: ara toca renéixer, tornar a començar, però des d'un altre costat. Cada disc és anar al doble o res i sempre hem canviat coses, però aquí ho hem canviat tot, menys els músics que ens acompanyen, que segueixen sent en Pol i en Ramon.

A "Ja no ens passa" cantàveu allò de "No fem ni un pas en fals, planifiquem, no ens arrisquem". Aquest disc és la resposta a aquella sensació?

Dani Alegret: Hi ha una certa paradoxa en el sentit que ens agrada molt planificar i som un grup que intentem pensar molt quin ha de ser el nostre següent pas però, curiosament, el que hem planificat ha sigut arriscar-nos. El plàning d'aquest disc ha sigut el de jugar-nos-la. Pot semblar una paradoxa, però si te la jugues tenint molt clar què és el que vols fer, et pot sortir bé la jugada.

La sensació que tinc és que en aquest nou disc se us veu molt més alliberats.

Eduard Costa: Això és el que ens va donar en Tony: no tenir por, agafar una cançó i deixar de tocar en un lloc o canviar una estructura o portar-la a la mínima expressió, o a la màxima expressió... Aquest alliberament que notes, que és molt bo que l'hagis vist, és com ens sentíem nosaltres. Podíem agafar aquella cançó com si fos un tros de fang i anar-hi treballant tots plegats i en Tony era com un més d'Els Amics, opinava, però ho feia amb els 25 anys d'experiència que té a l'esquena fent música pop. Ens anava molt bé perquè era un bon líder a l'hora de construir, però respectava la nostra expressió i la nostra creativitat i el que feia era potenciar Els Amics de les Arts i ser honest amb el que som.

Joan Enric: Posant sempre l'emoció per davant, que és una cosa que ell mimava molt. En discos anteriors estàvem molt obsessionats que sonés tot molt afinat, tot a lloc, amb el tempo... I ell va dir que això no eren matemàtiques, que la música és imperfecta i el que estàvem fent era un disc i un disc havia d'estar viu i havia de tenir aquestes petites imperfeccions que el fes humà. 

Ferran Piqué: Respecte al que deies que se'ns veu alliberats, crec que durant el procés tots hem tingut aquesta sensació. Ell deia moltes màximes que feien pensar. Per exemple deia que mai ningú no ha destacat per ser modest o per ser discret. 'Si tu sents això i tens la necessitat d'expressar aquesta emoció, fes-ho a la màxima expressió', deia. I això, en el fons, és un regal. Ha tret de nosaltres el millor i també el que volíem ser en aquest moment. I és cert que hi ha un canvi sonor i un canvi en moltes altres coses, però tenim la sensació que és el disc més Amics que hem fet mai.

Ara que parlàveu de les màximes de Tony Doogan, en un apunt al vostre blog explicàveu que hi vau anar explicant-li que volíeu fer un canvi i que ell us va dir que això només ho fan els amateurs o els que tenen molts diners. Al final, però, sí que heu apostat per un canvi important.

Joan Enric: No hi estic d'acord. El canvi, l'ha portat ell, però des del punt de vista compositiu ens va dir: 'no componeu de manera diferent, aneu tots quatre, feu la cançó com sempre i, després, jo hi treballaré i ja us proposaré coses. Però d'entrada no comenceu dient que fareu un disc electrònic o un disc simfònic. Feu el disc d'Els Amics que faríeu i jo el portaré tan lluny com jo imagino que vosaltres el podeu portar'.

Dani: Ell no s'ha posat amb harmonies o amb melodies. Les cançons les hem fet com sempre i el que ha fet ell és pensar en l'estructura, en la producció, en la instrumentació, en la interpretació... Estava molt preocupat perquè quan cantaves una cosa emocionessis i, fins que no ho trobaves, no et deixava sortir d'allà.

Ferran: Si ens deixes posar un exemple, hi va haver una cançó, "Apologia de la ingenuïtat", que la vam començar a treballar a les deu del matí i, a les set de la tarda, vam decidir que l'última presa que acabàvem de fer era la bona. Llavors va dir-nos que tornéssim a dins i la féssim dues vegades més com si no ens importés res, fent el que ens donés la gana. Després ens va fer escoltar la que havíem donat per bona i l'altra, que tenia imperfeccions i errors, que de vegades estava una mica fora de tempo... I ens vam quedar amb aquesta última perquè tenia vida, estaven passant coses. No són matemàtiques.

Dani: Però que això no us confongui, és una persona extremadament perfeccionista, com nosaltres, el que passa és que la perfecció no està sempre en les matemàtiques.

Com a músic, és complicat fer aquest canvi de xip?

Joan Enric: Tot es basa en el pacte inicial de dir: 'Hem de creure el que digui aquest tio'. Si el fas venir de tan lluny, li pagues el que li pagues i apostes per treballar amb una persona que és un dels productors top que no havíem ni somiat, has de creure en ell. Qualsevol canvi que ell va proposar, no vam ni discutir-lo. Endavant!

Ferran: Perquè després ho escoltes i li dones la raó. Ell ens va deixar triar quina cançó volíem que entrés al disc, però ho escoltes i realment emociona més aquella.

"Quan fas balanç veus que tens tres discos que van en una direcció i que evolucionen d'una manera lògica, però va arribar un punt que vam dir: ara toca renéixer, tornar a començar des d'un altre costat"

Per presentar el disc vau apostar per "El seu gran hit", on us rieu de vosaltres mateixos. En quin moment aquestes crítiques amb què ironitzeu deixen de fer mal?

Joan Enric: Doncs costa. Costa moltíssim. Fins que no vam fer la cançó no ens vam treure això de sobre. Al principi et sorprèn molt. Sobretot l'Eduard i jo, que som els que ens encarreguem de les xarxes, de seguida que vam veure que el grup creixia exponencialment i que la gent ens coneixia. I hi havia coses molt bones, el 95%, però el 5% eren molt destructives. Crec que és una cosa que vas paint. Mai agradaràs a tothom i, per tant, sempre has de seguir el teu criteri i tirar endavant, però sí que ens anàvem apuntant les crítiques més divertides perquè hi ha frases que són realment molt enginyoses. Vam dir que algun dia havíem de fer alguna cosa i crec que en aquest moment, amb aquest canvi i aquest nou gir, estàvem a punt i era el moment de fer net de tot allò i dir 'aquí els primers que riem som nosaltres. Gràcies per donar-nos el material per fer una cançó'.

Aquest relativitzar les crítiques només ho permet el pas dels anys?

Eduard: I tant.

Joan Enric: Jo crec que sí.

Eduard: Sí, perquè ja tens una experiència, tens unes taules... A mesura que va passant el temps i van passant els discos, agafes uns automatismes, una confiança i una maduresa en com fer les cançons i com executar-les i arriba un punt que si creus en el que fas i et vas regint pel teu instint, ja poden dir coses, que tu tens allà els teus seguidors i una obra que et satisfà.

Dani: També hi ha una altra cosa, que és que vas parlant amb tothom i, tothom qui és algú en aquest país té el seu petit reducte de haters que van per ell.

A la inversa, les critiques positives també es van relativitzant amb els anys?

Eduard: Home, sempre és bonica una crítica positiva.

Dani: Saps quina és la diferència més gran? A mi em costa molt d'entendre la gent a qui si una cosa no agrada té la necessitat de dir-li a aquella persona que no li agrada. En canvi, a la inversa em sembla molt coherent perquè jo ho he fet amb alguns músics a qui els tinc admiració i a qui, quan he tingut l'oportunitat, els he donat les gràcies per haver fet aquesta cançó o aquesta música. La crítica positiva per a mi té sentit i la negativa no gaire, per tant, les positives no les relativitzes perquè entens que venen des de l'honestedat.

Eduard: Jo crec que l'has d'agafar com un agraïment. Hi ha algú que reconeix la teva feina i t'ho comunica amb honestedat. Això són petits regals que et dona la vida i són espurnes d'energia que et fan estar bé.

Ferran: No sobren.

Eduard: Exacte. Tampoc t'enlluernen, però fan la vida més senzilla.

Parlant de crítiques, aquesta cançó ha destapat noves crítiques, en aquest cas per masclisme. Les enteneu?

Joan Enric: Crec que és una cançó que és molt clara. Té aquesta frase però a la cançó, entesa com a obra de ficció on hi ha uns personatges, un context, una història i tot un món, no és una frase que deixis anar així de qualsevol manera. La cançó crec que clarament justifica aquesta paraula de robar. I si algú la llegeix de forma medieval, potser el problema és seu, però nosaltres l'entenem com a seduir, encisar, enamorar...

Dani: I també pot ser divertit d'explicar d'on ens va venir la idea d'agafar aquesta frase. Aquesta frase és una frase amb què ens hem trobat nosaltres en baixar d'algun concert. Ve una parella, se t'acosta el noi i et diu 'mira, a mi no m'agradeu gaire, però a la meva xicota sí' i mentre ens fa una foto ens deixa anar: 'Com us agrada robar-nos les dones, eh!'. I això ens ho han dit diverses vegades.

Eduard: Crec que el millor argument és la pròpia cançó. Si llegeixes i entens la cançó, s'argumenta perfectament la frase. Fora de context tot pot ser una bala a l'aire.

"Amb aquest nou gir, estàvem a punt i era el moment de fer net de totes aquelles crítiques i dir 'aquí els primers que riem som nosaltres'"

És un disc on aparteu una mica les històries. Us començaven a cansar?

Eduard: Ens agradava molt quan en Joan Enric va començar a escriure d'aquesta manera en què ja no és tan literal tot. Igual que parlàvem de deixar un pont instrumental perquè la gent hi posés la seva part, deixes menys paraules o ho deixes més ambigu perquè la gent hi posi també la seva part. Jo crec que està bé que hi hagi cançons menys narratives.

Ferran: I, de vegades, suggerir en lloc d'explicar també és una manera interessant d'explicar coses.

Joan Enric: Evidentment, no haguéssim pogut fer tota la vida el mateix tipus de cançons. Si la música evolucionava i canviava, la lletra no es podia quedar enrere. Però tampoc podíem perdre l'essència perquè hi ha gent a qui agraden aquest tipus de lletres i són les que ens han portat fins aquí. És tocar diferents pals i, igual que el disc és eclèctic musicalment, perquè no pot ser eclèctic també lletrísticament?

Ferran: Hi ha un peu al passat i un peu al futur.

Joan Enric: En Tony sempre ho deia: un peu al passat i un altre al futur. I nosaltres al mig. Perquè si ara agaféssim i féssim una cosa totalment diferent, ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. Estaríem mentint.

Tots els discos són sempre un punt d'inflexió, però creieu que aquest marca l'inici d'una nova etapa de forma molt més clara que amb discos anteriors?

Dani: És clar que és un pas important per a nosaltres. És un renaixement com a banda, però també és cert que s'ha de veure des d'una perspectiva que feia tres anys que no publicàvem un àlbum d'estudi. Tres anys que nosaltres hem seguit creixent com a persones, ens hem seguit formant, ens hem seguit empapant de la música que ens envoltava i que ens agradava. Això ho explico perquè crec que és important entendre que si en Tony Doogan hagués aparegut dos discos enrere, segurament no s'hauria obrat aquesta màgia i aquest renaixement d'Els Amics de les Arts. Ha aparegut tot en el moment ideal. Segurament les cançons que li vam ensenyar arribaven en el moment perfecte i estaven a l'altura del que ell esperava que li ensenyéssim. Crec que els astres s'han alineat i hem tingut molta sort que tot ens ha encaixat en el moment ideal. Quan vam haver acabat el disc parlàvem d'aquesta sensació d''ostres, això ens ha sortit? De veritat?'. Són cançons i idees que tu vas guardant durant tres anys i que després comences a compartir amb els altres i es fan grosses. I, de sobte, tot ens havia encaixat. Sí que tenim aquest punt d'eufòria i sí que és veritat que tenim aquest punt de dir, 'ostres, acabem de fer aquesta volta, aquest salt mortal, i ens ha sortit bé'.

Entre les sorpreses del disc, hi trobem "El primer en la línia successòria", una cançó molt més rockera i guitarrera. Per què aquesta aposta?

Ferran: Les cançons, quan les comences a preparar, no dius 'això serà tal'. Som un grup que compartim tots. Treballem amb una matèria que té vida i que ens provoca coses. En aquest cas, la cançó va començar a demanar aquestes guitarres, aquest ritme i aquesta energia i va créixer cap aquí.

Dani: A més, quan hi afegeixes la lletra, amb aquella última reivindicació del tio que porta tota la vida esperant que sigui el seu moment, allà és on tot té sentit i on volíem posar encara més llenya al foc per fer-ho encara més enèrgic i més elèctric.

El moment aquest recorda una mica "Jo competeixo", la cançó que dona nom a l'últim disc de Manel. Hi buscàveu algun paral·lelisme?

Joan Enric: Hi ha un tema, que és que són cançons que estan escrites i acabades abans del seu disc, si no m'erro. I el curiós del cas és que això eren estrofes i, allà a l'estudi, [en Tony] va veure que aquí hi havia massa estrofes, així que va agafar i em va dir dir 'mira, això és igual que no rimi, tu entra i recita-ho'. Dubto que tingués el referent al cap.

Dani: A mi em recorda més Pascal Comelade, que també té aquests moments histriònics de recitats.

El disc acaba amb "El vent tallant", amb l'OBC aportant un final èpic. Per què volíeu buscar aquesta conclusió?

Eduard: Això va ser Doogan style una altra vegada.

Dani: Exacte, va ser altra cop el senyor Tony Doogan. Quan li vam presentar la cançó va dir que sí, que era molt bonica. Al final, però, hi havia tota una part instrumental amb un quartet de corda que encara no havíem gravat. I a ell li va agradar, però va dir que això s'havia de transformar i convertir en una orquestra. Li vam dir que coneixíem alguna orquestra que potser ens ho podia fer però ens va dir que no, que no l'estàvem entenent, que no volia que li portéssim els nostres amics sinó que a Barcelona segur que teníem alguna cosa similar a una orquestra nacional. Li vam explicar que teníem l'OBC i ens va dir que els truquéssim. El dia següent jo estava trucant a la OBC i ells s'hi van posar de cara, no només a "El vent tallant", sinó també a "La llum que no se'n va".

La "Llum que no se'n va", a més, una cançó molt més íntima i d'aire trist que contrasta amb un disc on trobem força electrònica i cançons més rockeres.

Eduard: En Tony jugava a això, a portar-te el so més discotequero o el so més cru i íntim. Aquesta cançó, de fet, és una cançó que va mutar i fins la mescla final no es va posar a lloc. Era una cançó en què fallava alguna cosa i no sabíem què. En Tony va decidir treure baix i bateria i, de sobte, la cançó va respirar i es va encaixar tot.

Joan Enric: La cançó va anar perdent coses. Hi havia bases electròniques, sintetitzadors, bateria, baix... Ja quan vam gravar hi vam treure les bases electròniques i, a l'última hora, quan estàvem fent les mescles, es va carregar l'últim que li quedava, que era el baix i la bateria.

Eduard: Estem agraïts que hi deixés les veus.

"Si la música evolucionava i canviava, la lletra no es podia quedar enrere"