Els Amics de les Arts

Ball sota la pluja

Pau Planas

S'acosten les nou del vespre i el barri vell de Girona comença a ser un formiguer de gent que gent enfila carrer de la Força amunt -encara més que habitualment-. Més d'un mira enlaire, observant el cel amenaçador. En accedir a les escales de la Catedral, unes hostesses reparteixen impermeables. Mal presagi. "Només és per si de cas", repeteixen una i una altra vegada. La previsió de pluja, però, no sembla espantar ningú. L'ocasió mereix arriscar-se.

Sonen les campanes i s'apaguen els llums. Ha arribat el moment. Els Amics de les Arts prenen l'escenari a ritme de "Les coses". No és el primer concert de la gira, però alguna cosa ens diu que és una nit especial. Potser és la majestuositat de l'espai. Potser perquè és el concert que posa punt i final a un mes de festival Strenes. Potser perquè les entrades es van exhaurir en només unes hores. Potser perquè Tony Doogan -productor del nou disc- ha vingut expressament d'Escòcia a sentir com sona en directe. O potser és una suma de tot plegat.

Els mateixos Amics semblen acusar els nervis. No acaben de trobar del tot aquella naturalitat que sempre els ha acompanyat i, fins i tot, perden el fil de la lletra durant la primera cançó. Necessitaran algunes cançons per començar a recuperar la comoditat. La gent, en canvi, ha arribat amb ganes de donar-ho tot i a la tercera cançó ja es posa dempeus, salta i coreja amb energia "Ja no ens passa". Ni tan sols la pluja és capaç d'aturar la festa.

Comencen a caure les primeres gotes i, com si d'una coreografia es tractés, el públic desplega a l'uníson els impermeables de colors. "Ha començat la performance" bromeja Dani Alegret. Realment, podria semblar un mosaic d'una nit de Champions al Camp Nou. O una mobilització organitzada per l'ANC. Els Amics ja han recuperat les millors sensacions i, escudats per un espectacle de llums més ambiciós que mai, saben trobar l'equilibri entre les noves cançons i els anteriors treballs. El públic es llença a cantar "Louisiana o els camps de cotó" i es deixa anar amb "Apologia de la ingenuïtat".

"A mercè d'un so", ens deixa una de les anècdotes de la nit. Ferran Piqué llança una mirada cap a la primera fila, on Carles Puigdemont no es perd detall del concert, i recorda una frase que van incloure a consciència a la cançó: "És avui que es decideix si demà tot això és nostre, si demà ja no som res". "Bé, sembla que va per llarg, però ho farem", bromeja entre crits d'independència del públic.

El concert entra a la recta final i pugen les revolucions. El posat esbojarrat de "Suïssa" s'enllaça amb un "Jean-Luc" cantat a mil veus abans de donar pas als bisos amb "El seu gran hit". El quartet ha decidit posar tota la carn a la graella per acabar a dalt de tot. Agafen aire amb "La casa en venda" i ens regalen una traca final sense respir amb "4-3-3", "El matrimoni Arnofini" i "El primer en la línia successòria".