Assekes

Als músics d'Assekes els agradaria viatjar a California, omplir el Palau Sant Jordi i xerrar i tocar amb músics com John Lennon o Matt Bellamy. Tot i així, tenen clar que “realment qualsevol músic et pot aportar molt”. És, precisament, aquesta humiltat i aquesta manera de valorar el treball dels altres una de les coses que més em crida l'atenció d'Assekes. També m'agrada l'actitud oberta i alhora crítica dels joves que tinc davant. Asseguts al voltant d'una taula de picnic, els presents a l'entrevista s'obren a mi i comparteixen opinions i experiències amb naturalitat.

Músics de conservatori com són, saben que poden aconseguir molt, saben que estan creixent, i que creixen musicalment des que van començar a assajar, el 2008. Es mostren segurs, contents amb el que fan, però amb ganes d'explotar més aquest potencial i aconseguir fruits encara més gustosos i de colors més vius. Aviat caurà el tercer disc del grup, que seguirà, possiblement, la mateixa línia del nou single “Volar”, que va veure la llum no fa ni dues setmanes.

Ara, els joves d'Assekes no volen oblidar la part més viva de la música. “Volem mesclar instruments acústics amb electrònica, però sense superar mai l'acústic amb l'electrònica perquè, al final, som tots d'instruments acústics. Volem tocar”, comenta en Diego Salvador, bateria d'Assekes. També saben que volen beure més d'influències internacionals en aquest nou projecte, de grups com Muse o 21 Pilots, per exemple.

Sí, les seves influències han canviat força i, a més són força diverses. Si bé hi ha diversos grups internacionals, com els mencionats, o The Offspring o The Beatles, dins del sac de referents d'Assekes hi trobem també els grans grups de l'escena valenciana. La Gossa Sorda o Obrint Pas van marcar, sobretot, l'estil musical del grup, durant els inicis del grup. De fet, Assekes va néixer, com moltes altres bandes de joves, com un grup de versions, que prenia els grups influents com uns grans mestres. “Al principi volíem sonar com aquells qui nosaltres anàvem a veure als concerts. Ara volem sonar com el que tots plegats sentim, com nosaltres mateixos” explica en Joan Duart, cantant del grup. Volen, així, començar un nou camí.

Un nou camí 

“Al principi no teníem veu, érem uns xavalets. Volíem fer música asseques, només instrumental”, explica el bateria de la banda. I afegeix: “Tampoc té un significat molt profund el nom del grup. També ho portem a altres terrenys; per exemple, cassalla asseques. És algo a palo seco”. “Molt pur, no?” apunta el Francesc Duart. Hi ha coses que no canvien, com la idea que tenen els músics d'Assekes de la música. Segons Joan Duart, la música és una forma de vida, “una arma capaç de moure masses i idees”. Pel seu cosí Francesc Duart, “és l'art més potent, més efectiu, el que més intuïtivament et transmet una emoció o una sensació”. Però hi ha altres coses que sí que canvien. 

Així, doncs, el caràcter musical i el missatge del grup es troben en un procés de transformació. Per això, va sortir a la llum Un nou camí (2016), per emmarcar aquest gir en la línia que seguia (o traçava) Assekes. Havien llençat el seu primer recull el 2012, En poques paraules, amb el qual s'havien volgut definir, utilitzant, sí, poques paraules. “Era dir 'en poques paraules, Assekes és això'” aclareix en Joan Durat. El primer àlbum del grup va servir per guardar en una capsa una sèrie de temes que feia temps que sonaven en els concerts del grup, però que encara no es podien escoltar enlloc més. Van fer un punt i a part i es van posar a fer noves cançons.

I va arribar el segon disc, que volia mantenir l'essència del grup, precisament entrant més en ella: “sortir més de les nostres referències i fer alguna cosa més nostre, més original”, indica Francesc Duart. Llençar aquest disc era començar un nou camí, una nova música, uns passos diferents traçats pels mateixos peus. Però el nou disc no parla només d'un canvi a Assekes, parla d'un canvi a un nivell molt superior. “D'una banda volíem transmetre un canvi musical; de l'altra, transmetre la idea del canvi polític en el País Valencià, que ha passat després de 20 anys d'estar governats pels mateixos. Volíem fer un paral·lelisme entre un nou camí al país i un nou camí al grup” m'explica el vocalista del grup. Són dos camins nous que, “a més, no sabem on ens portaran”.

Així, en el cas d'Assekes, la música i la política poden anar lligades i, de fet, la música pot ser també una manera de fer política. “Nosaltres vam començar vinculant una cosa a l'altra expressament i conscientment, però hem canviat en aquest sentit. Abans fèiem més reivindicació política i ara fem més reivindicació sentimental. Tot i així, jo crec que cada cançó denota una manera d'entendre el món” comenta el Joan Duart.

Llavors, músics, tot és política? Plouen respostes ràpides. “No ho sé” apunta el Josep Duart. En Diego comenta que ell pensa que sí. El Joan diu que “sí i no”. Però em quedo amb la resposta del Francesc: “Jo pense que sí, que tot és política, però també pense que això porta a jutjar-ho tot de seguida i pense que a vegades hi ha coses molt subtils, que no tot és tan blanc i negre”. Crítics i oberts. 

Sigui com sigui, si bé la política es pot portar a la música, l'essència de la música és en la música, i no en res extern a això, sembla quedar clar per com evoluciona la conversa. Parlem de concerts, de viure'ls des de dalt i des de baix. I de connectar, d'aquell vincle tan preciós que es pot establir entre les persones, a través de la música. La música per “viure a la teva manera, per fer el camí com volem, no com està marcat”. La música per volar.