Blaumut

L’any 2013 El turista (Picap, 2012) de Blaumut es presentava amb els ulls brillants d’emoció al majestuós Teatre Grec de Barcelona. Llavors avançava amb passes novelles per un terreny inexplorat, però aquesta nit de diumenge, en el marc del Festival Grec 2017, la banda trepitja el sòl amb un nou i treballat Equilibri (Música Global, 2017), el tercer àlbum que referma del tot el seu estil amb elegància i sofisticació. A cel descobert, les estrelles de la nit són el seu sostre infinit.

L’escenari, encara en la penombra, rep amb puntualitat i una allau d’aplaudiments el cantant i guitarrista Xavi de la Iglesia, seguit del bateria Manel Pedrós. A unes passes més enllà s’hi afegeixen les cordes del violí de Vassil Lambrinov, el violoncel de l’Oriol Aymat i el baix i contrabaix de Manuel Krapovickas. No diuen res, i del silenci absolut emergeix “Atlàntida” amb un estol de llums i formes que esquitxen l’escenari amb colors i moviment. Els músics es mantenen solemnes fins que els darrers compassos, purament instrumentals, trenquen el hieratisme grec amb un so electrònic que la banda ha integrat en el pop-folk pel seu tercer àlbum.

Les seves lletres parlen de la bellesa estesa als balcons, de les tardes plenes d’un tot sense res, de camins que van endavant i enrere, de quadres que inspiren cançons, paisatges de mar, personatges, amics i poetes. La música pràcticament no s’atura. “L’última vegada que vam ser aquí hi havia més xerrera que música”, diu fent broma el Vassil, i el quintet avança d’un tema a un altre resseguint les línies d’alguns dels nous temes com “21 botons”, “Ara que tot va bé” i “Chaplin”. El públic, que aplega de petits a grans, s’entrega sense oposar resistència a l’explosió simfònica. “Us portarem de gira!” assegura el Xavi.

Encara amb el ressò dels cants del públic amb himnes com “Pa amb oli i sal” i “Only you (i el teu xampú)”, els músics s’alineen a primera fila rere el triangle vermell, símbol d’Equilibri. “Ara farem una cançó que sempre ens demaneu... i mai fem”. Les grades reaccionen de seguida i l’encerten clamant a crits i a l’uníson “Simplement”, i la banda no es fa pregar. Sonen els primers acords de la guitarra amb els harmònics del violí d’un tema que no serà l’únic que sorprendrà aquesta nit. De la part més clàssica de Blaumut sorgeix la Invenció nº4, BWV 775 de J.S. Bachamb el violí d’en Vassil i el violoncel de l’Oriol, una reminiscència del que ells anomenen “un petit tast de la nostra vida anterior”.

I és aquí on el ritme de la nit no atura el seu crescendo quan el Vassil afirma que “el millor que es pot fer amb la música, és fer música amb els amics”. És llavors quan l’escenari del Teatre Grec torna a marcar una fita històrica acollint l’Orquestra Submarina per interpretar un tema inèdit, l’instrumental “El Camí dels Elefants”. Xavi de la Iglesia se situa al bell mig de l’escenari i, il·luminat per un deix de llum blava, inicia en solitari una melodia senzilla amb la guitarra acústica davant d’un públic que, si abans ressonava entregat, ara resta emmuditi bocabadat. Com una finestra a la consciència del compositor, una mussa transporta els assistents a un bosc encantat i habitat per criatures màgiques teixidesper l’orquestra. L’inimaginable es torna possible durant quasi cinc minuts i els colors que projecten les llums de l’escenari descobreixen la sinestèsia encisadora de la música de Blaumut.

L’ambient de festa es recupera amb una traca final formada per “Equilibri” seguida de “Houston” i un bis instrumental amb la col·laboració de l’Orquestra Submarina. Tot seguit, “Previsions d’acostament” brolla entre llums de colors, aquesta vegada des del públic, que encara no en té prou amb dues hores de concert. “Esteu bé?”, pregunta el vocalista del grup, i la graderia respon afirmativament amb entusiasme. “Doncs ho vindrem a comprovar!”. Dit i fet, la banda baixa de l’escenari i, sense micròfons, llums ni artifici, regala des de la grada l’esperada “Bicicletes” a un públic que conté la respiració i les ganes irrefrenables de cantar per no ensordir les últimes files de l’hemicicle.

“Encara queden llocs on anar, i hores de llum. No em despertis fins que haguem anat ben lluny, ben lluny”, canta el Xavi a “Encara”. A l’escenari de la mitja lluna la satisfacció és plena, però el turista de Blaumut no torna a casa. Ha trobat l’equilibri per continuar viatjant a una nova Islàndia.