Jorge Drexler
Eren poc abans de les 22h quan el públic que es dirigia al Teatre Grec començava a multiplicar-se per les faldes de Montjuïc, cap a un espai únic de la ciutat. L’emoció de la primera vista a l’escenari, vestit d’una llum lila, i guarnit amb els instruments, impregnava l’ambient.
La formació de l'uruguaià es distanciava força del que podia ser la tÃpica formació d'un "cantautor", si és que aixà podem definir a Drexler. Des de quan a l'escenari et trobes dos ordinadors, launchpads i vinils junts amb un piano de cua, un d'elèctric, un Hammond, baix i guitarres? La nit es presentava com a molt interessant. AixÃ, amb uns núvols ja amenaçant, va començar el show. Luciano Supervielle dispara la base i comença amb una demostració d'habilitats al "scratch". La gent, expectant, no podia fer una altra cosa que mirar allò en un silenci d'absolut respecte i fascinació. Tot seguit, el Teatre Grec rebia amb una forta ovació al més esperat. Jorge Drexler, que comença amb el seu "Causa y efecto". Com s'ha dit, l'electrònica mana i sorprèn en aquest ambient. I fa animar a la gent, que canta per Drexler aquell vers que diu "jurarÃa que te vi". Se'l veu feliç, com sense creure's que allò està passant tant lluny de casa.
L'amenaça de pluja és present, i ja cauen les primeres gotes, però els músics no semblen disposats a rendir-se tan fà cilment a les inclemències del clima. AixÃ, tot continua. Drexler presenta al seu company, Luciano Supervielle, i a la resta de la banda. Van presentant, plegats, cançons del disc conjunt Perfume, com ara l'homònima o la coneguda "El Pianista del Gueto de Varsòvia", iniciada magistralment per en Luciano mentre Drexler, fent broma amb el públic, es disposa a beure una copa de vi observant al seu company iniciar la peça. No obstant això, aquà la pluja ja s'intensifica. Semblava que la promesa que s'havia dit abans ("Nosotros nos queremos quedar, es solo lluvia, cuatro gotas") anava a ser incompleta. Un cop acabada la cançó, la resta de músics abandonen l'escenari, no se sap si de forma ja planejada o buscant aixopluc. Sonarà un dels grans clà ssics, "Mi Guitarra y Vos", com a última peça. Drexler, sempre divertit i entregat, fa xiular al públic els harmònics tan caracterÃstics. Però ja és tard, el diluvi s'engega, i el cantant es tira a terra, sempre divertit, però donant a entendre que l'actuació ha de ser suspesa. No obstant això, es veu incapaç d'abandonar l'escenari, de no ser amb els fans que tant s'han entregat malgrat el clima. S'apropa, es deixa tocar, fer fotos, firmar alguna guitarra...
La gent demana a crits que toqui, que ja ha parat, alguns fins i tot enfadats. No entenen que, aquÃ, no es tracta de mullar-se, es tracta de la seguretat de qui està a l'escenari. Que res fa més rà bia a un músic que abandonar per pluja. Però, a contracor, ho ha de fer, no sense abans fer-se un bany, mai millor dit, de masses. Segons deia, la primera vegada que li havia passat. Esperem que no l'última, perquè, amb el poc que es va veure, s'intuïa quelcom sorprenent i únic.
