Univers
Quan ens allunyem de la sòrdida i mecànica realitat terrestre per enlairar-nos cap a aquesta altra dimensió on tot flota. On tot és magnètic i lliscant, on tot orbita a la velocitat justa per mantenir l’ecosistema erràtic, translúcid i orgànic de la vida en paral·lel que tothom té. On la negror es fa suggerent i regna entre aquelles guitarres que coronen la magnànima i inexpressiva precisió del temps, sempre present, obstinada, que marca la bateria, puntual, com si fos el pols i el pes de cada segon del metrònom que marca la nostra existència. Quan el negre esdevé el focus i el missatge, quan la veu, reverberada, ressona xocant a les parets de la Jazz Cava, com molècules de vida en una negra nit d’estrelles ofegades en la immensitat.
A l’escenari, uniformats amb expressió seriosa i indumentària hivernal, Univers presenten el seu últim disc, Límit Constant (Famèlic, 2016). Al davant, una parròquia mig familiar, mig devota i mig curiosa que de seguida dissipa el distanciament alienant i es fon per unir-se a la mística festa amb moviments de cap i de peus, aguantant el ritme, cada vegada amb menys timidesa. Univers forma un camp de força que acomoda els fidels, que els atrau. El so és una mica més rebel i enèrgic que no pas al disc, on és més contingut i més nítid.
Els amplis suen i els pedals es troben els uns als altres per crear una massa densa, d’aguts somiadors i de greus inalterables, una combinació que dóna plenitud als temes i que homogeneïtza la proposta. Una bateria minimalista marca el ritme, incansable, i dóna la forma definitiva a unes cançons rodones d`ànima pop que es banyen de melancolia i d’èpica a parts iguals. Jugant amb el dream pop i amb el postpunk, com si fos el malson més fosc i humit dels Beach Fossils, com si The Jesus and Mary Chain s’enamoressin de The Cure.
No fan falta pauses ni discursos per fer sonar tots hits d’aquest Límit Constant. "La Divisió de la Victòria", "Aliança 2000" o "Barcelona JJOO" s’alternen amb alguna cançó del seu llarga durada de debut, L’Estat Natural (Famèlic, 2014), com l’aclamada "Travessant la Llum del Sol". Per últim, després d’uns tres quarts d’hora intensos, el públic no els deixa baixar de l’escenari i els quatre músics es plantegen quina han de tocar, perquè és obvi que n’hauran de tocar alguna més. L’escollida, més per clamor popular que no pas per convenciment, és La Pedregada, una de les cançons que van dotar de significat la música d’Univers, quan van néixer ara fa 5 anys i que va donar nom al petit LP que porta el mateix nom, La Pedregada (Famèlic, 2012).
Ni l’absència dels sintetitzadors ni la de la veu femenina, que guia l’última cançó del "Límit Constant", treuen brillantor al seu directe, curt i uniforme. Un directe punyent i embolcallat de serenitat que, com si fos una experiència transcendent, fa d’Univers un conjunt especial en el panorama de la música en català.
