Eduard Boada

Eduard Boada formava part del grup de pop rock Frenètic. Però un dia, com tot, es va acabar. El que no va acabar eren les ganes que tenia de fer cançons. Va muntar un petit estudi a casa dels seus pares i allà va seguir escrivint sense cap més ambició que fer una cançó i compartir-la. Amb els anys, aquestes cançons que anava fent de mica en mica van acabar sent un bon gruix i el reclam de la gent que n’havia sentit algunes va fer que s’exigís ensenyar-les d’una manera més professional. Va ser així com va entrar a l’estudi a gravar el seu primer disc en solitari, Pàgina en blanc (Satélite K, 2016).

No és un principiant en el panorama musical català. És la segona vegada que treu el cap i ho ha fet perquè volia tornar-se a alimentar d’allò que no va saber gaudir quan era el moment. “Vaig tenir la gran sort de tenir un grup en el qual les coses anaven molt bé però a l’acabar aquesta etapa mirava fotografies d’aquells moments i pensava que no els havia gaudit prou”. Per això, aquesta vegada Boada vol progressar, arribar a la gent i donar-se a sí mateix el que d’una manera molt estúpida va malgastar.

Boada va estudiar música al conservatori de Girona. Tirava cap al clàssic però el que volia era escriure cançons, penjar-se la guitarra a l’esquena i tocar rock'n'roll. Més tard, va buscar una banda, va començar a fer versions i a partir d’aquí va començar a escriure temes. La seva música té un punt de connexió amb totes aquelles vivències de quan era petit i la música que escoltava. Va créixer escoltant José Luis Perales en un pis de Maçanet de la Selva on la ràdio no parava mai de sonar.

No només escriu i interpreta les seves cançons, que no és poc, sinó que quan deixa aquesta faceta, no s’allunya de la música. És mestre musical d’infants de 3 a 12 anys que el contagien d’un esperit infantil que diu que sempre porta dins. “És una feina molt maca perquè a banda d’estar en contacte amb la música impedeix que l’esperit t’envelleixi”. D’aquests petits alumnes a qui s’enfronta cada dia n’hi ha més d’un que diu que de gran vol ser cantant de rock. “Els explico que encara que em vegin cantant a la televisió o em sentin a la ràdio, el que realment sóc és el seu mestre de música i que això és el que dóna sustentació a la vida”.

GAUDIR TREBALLANT TÉ UN VALOR

Confuci deia que si tries una feina que t’agrada no hauràs de treballar mai més a la vida. Boada és una persona que treballa fent allò que li agrada, per això moltes vegades li han arribat a dir que no era necessari remunerar la seva actuació perquè ho feia per passar-ho bé. “Crec que es tendeix a pensar que la figura del músic, inclús la de l’actor, és la d’un bohemi que viu la vida i fa coses que li agraden. En part és cert però per què no tots busquem allò que ens agrada i intentem que allò ens sustenti econòmicament? A la gent li costa molt entendre que algú intenti viure d’allò que li agrada. Anar a treballar per a molta gent és una putada i pensa que no té cap valor si ho passes bé mentrestant. La cultura està molt maltractada en aquest país i els artistes també perquè no se’ls té en compte com a persones professionals”.   

És un amant dels llibres. Llegeix moltíssim. Un dels llibres que més l’han tocat és L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, i una descoberta que ha fet fa poc és Patrick Rothfuss. Eduard Boada explica que en una de les seves novel·les dos dels protagonistes planifiquen trobades però mai no s’acaben trobant. No obstant, quan no pensaven que es trobarien, es veuen per casualitat i un cop junts passen estones increïbles. Per a ell la inspiració és com això: ”La busques i la busques però no la trobes i, llavors, un dia et ve de sobte. Jo fujo d’això”. I és que tot i reconèixer que no és una persona endreçada, necessita tenir-ho tot controlat i poder crear quan en té ganes i ha planificat fer-ho. No creu gens en la inspiració. Diu que hi ha gent a qui li funciona, que porten una llibreta a la butxaca, cacen al vol les idees que els hi vénen i les apunten. “Jo m’aixeco moltes vegades a les vuit del matí, em dutxo, em vesteixo me’n vaig a l’estudi de casa els meus pares i els hi dic: «hola, bon dia, vinc a fer una cançó»”.

És un dels afortunats que no necessita inspiració; prefereix dir-ne treball. És la música mateixa la que li fa un escàner celebral i el porta a un moment determinat de la seva vida. Així, la guitarra li rescata records i fa que després els plasmi. Amb Frenètic, va escriure la cançó “Segueixo intentant” que ha sigut de les més cantades del grup i curiosament és una de les que més ràpid ha escrit. “Les cançons que més han funcionat, tant de Frenètic com del meu projecte en solitari, són cançons que he escrit molt ràpid”.    
 

 “Per què no tots busquem allò que ens agrada i intentem que allò ens sustenti econòmicament? A la gent li costa molt entendre que algú intenti viure d’allò que li agrada”

LA CANÇÓ QUE LI VA CANVIAR LA VIDA

“Cançó per a una nit de dissabte” és el preludi d’una gran història d’amor, d’aquelles que semblen extretes d’una pel·lícula. De fet, tota ella és un pla seqüència. A l’escoltar-la totes les imatges es van formant dins el cap de qui l’escolta.

Eduard Boada havia passat una època molt fosca i tot i que no és de sortir de nit, una nit els seus amics van acabar convencent-lo que ho fes. “Només d’arribar vaig pensar que no hauria d’haver sortit perquè a la porta van decidir que la meva pinta no era adient per aquella discoteca. Després de negociar-ho amb els porters vaig aconseguir entrar i un cop dins vaig tornar a pensar que havia sigut un error perquè estava ple de gent. Me’n vaig anar a la barra i per tercera vegada vaig pensar que seguia sent un error ja que demanar una beguda va ser gairebé impossible. Finalment, vam trobar un racó on poder-hi estar bé i des d’allà vaig veure una noia, que anava amb un vestit negre i ballava tímidament. Vaig anar a mossegar la poma prohibida però la poma va desaparèixer i per quarta vegada vaig pensar que no hauria d’haver sortit”.

Però la vida, moltes vegades, per molt que t’enredi i et faci pensar que les coses semblen d’una manera, va i et sorprèn gratament quan menys t’ho esperes. Boada ho sap. A l’endemà va pensar que d’aquella nit tan desafortunada n’havia de sortir una cançó. Va relatar tot el que li va passar, com si fos un pla seqüència i, després d’enregistrar-la, la va penjar a les xarxes socials. Al cap d’una estona rebia un correu electrònic que deia: «gràcies per escriure cançons tan boniques i que sembli que expliquin moments que has viscut». El missatge era d’una noia. La noia del vestit negre.

Fa dos mesos que amb la noia del vestit negre han sigut pares. Ara, torna a engegar la màquina per a posar-se a treballar. Vol recórrer el país i ensenyar la seva música a tothom, enregistrar un videoclip i sobretot, seguir escrivint cançons. Això sí, en el moment que ell ho decideixi.