RIU360º
Plovia. Era un d’aquells dies en què el ritme de la ciutat de Barcelona puja, s’accelera de manera directament proporcional a la quantitat d’aigua que cau. Les gotes d’aigua picaven contra la superfície corba dels paraigües que eren conduits de manera violenta per tot aquell qui arribava tard, o qui no es volia mullar. Eren 360 graus de velocitat i agitació; i, en mig de tot això, de la pluja, algú que la gaudia. Gent anònima que continuava la seva vida a mig camí entre el medi terrestre i l'aquàtic. Molts d’ells no sabrien que en uns minuts hi hauria un concert al Centre Artesà Tradiconal i, molt probablement, si ho haguessin sabut, haurien entrat.
I si arriben a haver-ho fet, no sé pas si haurien cabut. L’auditori del CAT era ple, ningú no es va voler perdre aquest concert 360 graus. El concepte és innovador i trencador: entraves per la porta i, el primer que veies, era un gran llençol cobrint un dels laterals de l’escenari i, darrere, tot de públic de peus. Quan feies unes passes, tot prenia sentit. Aquest públic estava mirant com tocava el grup RIU, format per l’Arnau Barrios, al violí; en Ciscu Cardona, a la veu, la guitarra i el bouzuki; l’Iu Boixader, al contrabaix; en Rubén Fajardo, al bouzuki i la guitarra acústica; el Ricard Ros, a l’Uillean pipe, els whistles i les veus; i, per últim, en Pau Vinyoles al diatònic i les veus.
De fet, en Pau Vinyoles no era amb tot els seus companys tocant, sinó que era al bell mig del públic fent, juntament amb un tècnic de so, de mestre de cerimònies, això sí, sense deixar mai de banda el seu acordió. A banda i banda de l’auditori, dos llençols enormes amb projeccions de figures i formes plenes de color un punt psicodèliques i, oposada al grup RIU, és a dir, a l’altra banda de l’auditori, l’orquestra A 4 Cordes, que cap al mig del concert va fer la seva aparició i ja s’hi va quedar.
Durant la nit, RIU van tocar cançons populars, però sempre amb un toc modern. Dit d’una altre manera, tocaven cançons de sempre, però amb aquell segell –amb aquell aroma– tan distintiu del grup, que mai se sap ben bé si ve donat per l’estranyesa dels instruments que empren o per com els toquen, bé, potser una mica de les dues coses. Mentre anaven passant les cançons, el públic anava fent voltes per l’escenari, aconsellat pels cantants que van dir que d’aquesta manera es podria viure una veritable experiència 360 graus. Anaven passant les cançons: "Milana", "Ball Cerdà"... En un punt, va començar a sonar un ball de bastons. Els més tímids van continuar escoltant com si es tractés d’una peça més, vivint-la però amb tranquil·litat, en canvi, un grup de joves que sembla ser que eren amics dels nois del grup, van saltar i ballar el ball de bastons ben bé com si el CAT fos la plaça del seu poble. Poc a poc, el concert anava avançant, la gent s’anava movent, l’orquestra també anava fent de les seves, fins que va arribar Matí a Solsona, aleshores, en Ciscu Cardona va treure una joguina nova: la guitarra hexofònica. Un instrument cada corda del qual sona per un altaveu diferent, va ser el punt d’innovació tecnològica que va acabar d’arrodonir l’espectacle, que va acabar després de dues cançons més amb un públic totalment en sintonia amb tot el que acabava de passar.
I és que el va passar divendres a la nit al CAT va ser un còctel explosiu preparat amb la delicadesa i genuïnitat de la música folk, però és que a més va ser una experiència musical innovadora, moderna i trencadora que només es pot fer amb èxit si es fa a la perfecció. La tècnica, de vegades, no és el més important, però sense una tècnica deliciosa i perfectament depurada amb anys i anys d’esforç, no es pot arribar a fer quelcom com el concert que va fer RIU. Cada membre del grup, cada instrument va tenir el seu moment. Entre bromes creuades que es feien els membres del grup en l’espai entre cançó i cançó, les notes sortien disparades i repicaven contra les parets del CAT, les unes contra les altres i contra els timpans dels assistents, tot fent que la seva assistència cobrés una mica més de sentit. Divendres a la nit, al CAT, el grup RIU va fer-ho molt bé. No perquè demostressin que són grans músics (que ho van fer), sinó perquè van fer quedar palès que a la música encara se li poden donar mil i una voltes, sí, sí, com les que feia el públic durant el concert.
