Clara Peya

Un escenari turquesa il·lumina tota la sala del Sant Andreu Teatre, amb una llum tènue com l’aigua. El teatre, ple de gom a gom. Al fons, una espècie de llençol on posa: Oceanes (Temps Record, 2017), el nou disc de Clara Peya.

Entra al escenari, descalça, un focus taronja sobre d’ella. S’encamina fins al piano i comença a tocar. Entra Panxii Badii, de fons, música suau. Va pujant el to, els efectes... Entra el contrabaix, Vic Moliner, es va il·luminant poc a poc tot, mentrestant, continua amb el piano, tocant-lo, sentint-lo. S’aixeca, directa al micro: “Oceanes és una oda a les dones empoderades, [...] dones que estimo sense límits, i amb aquest abstracte els hi rendeixo homenatge.”  El públic pica de mans, l’espectacle ha començat.

Els quatre instruments alhora, una melodia. Amb una baqueta que sembla treta d’un conte màgic de fades del bosc, creant una música que t’endinsa, que transmet la pau de l’oceà.

Sandra Sangiao, la veu, camina fins al micròfon, també descalça, i caracteritzada com una deessa mitològica, les llums de les làmpades a banda i banda de l’escenari de color taronja creen aquest ambient místic. Comença a cantar. “Un avió de paper que no porta enlloc.” Veu suau, dolça, forta, com les oceanes.

Continua la compositora i pianista amb un solo de piano, sentint la música, ficant-se quasi dins del mateix piano... Mentrestant, canvien les llums de l’escenari, de blaves a liles i rosades. Comença a cantar de nou. La primera cançó, dedicada a la seva mare. Altres, com "Meronda", que parla de com dues persones es miren però no es veuen, o de l’amistat més profunda i pura que sent per la seva millor amiga.

La pròpia Clara va presentant totes les cançons, quan parla de "Melcenia" s’emociona, dedicada a una oceana “que està per aquí volant.”, i això mateix transmet al públic. Llums blanques com núvols per tot l’escenari. Comença el bateria, poc a poc s’incorpora la resta, ballen, es miren, hi ha complicitat entre ells, gaudeixen del que fan. La veu mira a dalt mentre canta “ella només volia volar”. Solo de piano, sobre la Clara, una llum blanca, va canviant el ritme, torna la veu, asseguda en un tamboret, s’aixeca cap al micròfon. Acaba la cançó, s’apaga tot, silenci, picament de mans. 

Surt de nou la Clara al mig de l’escenari, presenta altres temes, fa broma i explica el que significa el seu àlbum. “Oceanes va sorgir per la mitologia grega, vaig agafar la idea i vaig portar-la a la realitat, tots tenen un perquè, cada nom és una oceana per mi.”

Com "Greia", dedicada al seu ‘jan’, qui aporta pau a la seva revolució. El tema transmet alegria, de sobte, un altre contrast, més lent, amb un solo de piano acompanyat dels efectes del Panxii. Va pujant i canviant el to amb el bateria i unes baquetes diferents a les d’abans per aconseguir una altra melodia única.

Entra la veu amb sis noies vestides de negre, el cor, descalces, i, igual que la Sandra, caracteritzades com si fossin deesses de la mitologia grega, amb els ulls pintats i els cabells recollits. Les mateixes noies que esperaven als laterals dels escenaris impacients i nervioses abans de sortir a cantar.

Acaba i la pianista s’aixeca per presentar la més especial de les Oceanes, la dedicada a la seva “germana en aquesta vida i bessona en moltes altres”. I "Galone", que parla sobre renúncia, quan agafes un camí enlloc d’un altre i ja no pots tornar enrere.

Just després, presenta a tots els components, el públic pica de mans. Arriba el moment ‘clau’ del espectacle, pregunta “com es diu, Sandra?”, referint-se a Oceanes, el pròxim tema a tocar. Un rap inspirat en un poema de Sònia Moll titulat "La princesa cavaller", una cançó crítica, que parla sobre feminisme, dones lliures, independents dins del patriarcat en el que encara vivim. Es posa una suadora i, pujada al banquet del piano comença a cantar... “Que per ser una princesa no cal un príncep blau”. Ballen, canten, somriuen, amb el cor i la Sandra fent la tornada “I bruixes, i trenca esquemes”. El pati de butaques embogeix, s’aixeca, ovaciona, xiula, pica de mans...

Continua la Clara, “L’aigua m’agrada, l’aigua és immensitat, profunditat. L’aigua és a tot arreu però és intangible. Aquest any he hagut de fer una feina de deixar anar, respirar, de fer-se gran.” L’espectacle arriba al final, “el temps passa, no té pressa”, com diu la cançó dedicada al comiat més difícil de la seva vida.

Després de la gran ovació del públic, va sortir seriosa, forta, cap al mig de l’escenari i va llegir un manifest on exposava i demanava al govern català a ajudar als refugiats, a acabar amb la violència masclista, la LGTBI fòbia, i totes desigualtats que patim avui dia. L’ovació, va tornar al acabar de llegir-lo, igual que la resta dels membres, per acomiadar una gran nit amb una altra cançó... “Que les onades s’emportin tot allò que fa mal”, acompanyada de llums roses i taronges canviant a blaves, com el Mediterrani.

El públic, de nou, aplaudia, i després d’uns moments de revolució, de crítica social, d’amor, enyorança, de presentacions, de música, d’art... el SAT, tancava un espectacle més de la mà d’uns grans artistes i el nou disc ‘Oceanes’. “Que si tens algun dubte, pregunta-li al mar”.