The Risas

Kurth Cobain va dir una vegada que la música és sinònim de llibertat, de tocar el que vulguis i com vulguis, és clar, sempre que sigui bo i tingui passió.

Divendres 20 de gener al vespre els The Risas actuaven a l’escenari més especial de casa seva, Sant Cugat del Vallès. Per si feia falta, el concert comptava amb tots els incentius: últim concert de la gira Cucurelles (RGB Suports, 2016) i el directe imperial d’habitual però farcit de col·laboracions. Tal com no podia ser d’altra manera el poble va respondre i va omplir l’Auditori.

A les 21h puntuals s’apagaven les llums per mostrar un vídeo musicat amb un seguit d’imatges que repassava la trajectòria de la banda: Casino la Floresta, Beecool, Mephisto, Casalet de Mirasol, Cardedeu, Luz de Gas, Avignon... i tal punt s’apagava l’última fotografia ja no hi havia marxa enrere, Aupa Quartet sobre l’escenari per donar entrada al que seria el primer gran tema de la nit "Güini de pú". Una declaració d’intencions des de bon principi, coreografia final, amb 19 músics sobre l’escenari, i aquella sensació que els The Risas més que un grups ón una brillant Big Band.

A partir d’aquí, reguitzell de col·laboracions de prestigi: Cybee, Pol Carbó, Izah, Mònica Green, Arnau Tordera, Victor Mirallas i fins i tot el mateix Michael Jackson en persona (o això va semblar). Amb ells van compartir cançons com "Si tu vols", "Et vullfer un favor", "Queda’t" o "Rere la finestra". Amb aquesta última el públic donava per acabada la part de concert asseguts. Ja no es podia seguir enganxant el cul a la cadira i tothom es va posar dempeus pel que quedava de concert.

La irrupció dels ballarins de GetBak va animar a pujar el públic més atrevit a l’escenari i mostrar els seus millors passos de ball. A continació, amb cançons com la "Bilirrubina" i "Sorry" (amb Doctor Prats) van recordar que no s’avergonyeixen de versionar quan els ve de gust.

Per acabar, van convidar a l’escenari als seus amics de la Fundación Tony Manero. Amb ells van interpretar "Peus a Terra" amb la qual el públic, entregat, ajudava cantant la seva part a les tornades.

Així s’acomiadaven. Però tothom sabia que no es podia acabar, que la festa no seria completa sense l’última Cucurella. Van tornar aparèixer a l’escenari per presentar els 20 músics fixes que van participar en el concert i fer sonar "Cucurelles", el primer single d’aquest últim disc dels The Risas. Amb confeti i tothom a l’escenari, artistes convidats inclosos, va acabar la gran festa del funk.

Que els The Risas són uns talentosos i virtuosos no és notícia d’avui, tot i així, amb el concert de divendres van fer un pas més enllà, van aconseguir amb menció d’honor coordinar una trentena de músics per a interpretar meravellosament cada una de les peces del concert (vents, cordes, percussió, bateria, tecles, guitarres, baix i veus). Menció especial pels tècnics, també.

Si el món musical fos just, els The Risas tindrien les portes obertes a tots els escenaris del país i ells escollirien on tocar.

Una bona síntesi seria la que piulava l’Arnau Tordera (Obeses), “Són tan bons que no semblen d’aquí.” Per sort nostra ho són i desitgem que, tossuts, segueixin fent el que fan.

Diuen que la música és l’art més directe, ja que entra per l’orella per dirigir-se directament al cor. En el cas dels The Risas milloren la máxima. Quan el nostre cervell processa un dels seus compassos, a més d’enviar-los al cor, avisa a la resta del cos perquè inevitablement i sense poder-ho evitar, t’aixequis i et posis a ballar.