Mojinos Escozíos
Dissabte, nit. Razzmatazz, sala que acull grups d'èxit internacional com Sum 41 fa tot just uns dies o Megadeth en el seu moment, avui obre les seves portes a una proposta molt peculiar. Un bon grapat d'homes i dones, d'entre trenta i cinquanta anys, exhibeixen les seves samarretes de grups de heavy i prenen cervesa mentre esperen que arribi l'artista convidat. Arriben les nou i la música que, fins ara, sonava de fons s'atura, fent-nos veure que ha arribat l'hora. Introduïts per uns cops de bombo pugen a l'escenari els esperadíssims, els personatges, els únics, els mítics Mojinos Escozíos.
No es pot parlar d'aquests músics en termes d'estètica musical, harmonies gaire innovadores o elegància en la posada en escena. Ara, el que tampoc es pot negar és que un concert de Mojinos Escozíos dóna paraules per uns quants dies: no és una experiència que elevi l'ànima a un estadi superior, precisament; de fet, és una experiència molt vulgar, escatològica, cutre, però és divertidíssima. I bé, s'ha de dir que els solos de guitarra d'aquests rockeros sonen molt bé, i que, en definitiva, es nota que els saben el que fan.
Però tornem a Razzmatazz. La banda celebra 20 anys i, en conseqüència, munta una festassa. Interpreta diversos dels seus temes més destacats, entre els quals trobem “Chow Chow”, “Mi jefe”, “Soy guay”, “Semos unos máquinas” o “Que güeno que estoy”. El millor, però, és la posada en escena, l'ambient, l'atmosfera que creen músics i públic: els comentaris obscens dels músics, els crits eufòrics d'un públic que entona cada paraula de les cançons, el so de les guitarres i els cops forts de bateria.
El Sevilla ha aguantat poc més de dos temes amb la jaqueta posada i presumeix d'una panxa rodona i morena. Ens explica que una nit va demanar a un estel fugaç tenir una part del cos molt grossa, i que el desig es va complir, però no com el Sevilla esperava. Gran part del públic riu i demana un fill al cantant. Ell decideix que la millor manera de respondre a tals peticions és agafar una flauta, mentre sona la següent cançó, baixar-se els pantalons, i fer-la sonar (no pas amb la boca). I el públic riu més, i uns quants al·lucinem força. De fet, al concert, hi ha un parell de famílies amb nens que ara ja estan curats d'espants. Ja que estem ficats en matèria, una bona crònica del concert d'aquest dissabte també ha de parlar dels importants rots del Sevilla que troben les parets de la sala i les orelles de tots els assistents. Però, bé, a “Semos las niñas del colegio de la Salle”, els músics ja ho diuen ben clar, que “Somos delicados como pétalos de rosa”.
Aquesta nit, però, va més enllà de detalls guarros i compta amb una sèrie de projeccions de vídeo en què diversos artistes espanyols feciliten els Mojinos pels seus vint anys. Medina Azahara, Mägo de Oz, Estopa o Andreu Buenafuente són rebuts amb aplaudiments, mentre que David Bisbal o Mario Vaquerizo són objecte de xiulets i crits.
Arribant a la recta final del concert, ens trobem, inesperadament, amb la gran sorpresa de la nit: algú del públic s'endurà una guitarra elèctrica nova de trinca. Els néts del Puto, bateria del grup, pugen a l'escenari per presentar el sorteig que es fa amb els diversos números d'entrada. El guanyador? El número 1199. El seu propietari puja a l'escenari sense poder evitar que se'l noti dominat pels nervis i la sorpresa, i recull l'instrument.
I el concert, després de tot (això inclou mil detalls que necessitaria molt més espai per explicar i que ens conviden el públic a exclamar riures), es veu silenciat pel temps. Els Mojinos s'acomiaden. Ho fan, però, amb “No vales pa' na'” i confeti vermell, i molts, molts aplaudiments. I la imatge que es crea és bonica i tot: i, ara, els Mojinos semblen només uns nens crescudets, barbuts i panxuts; uns menuts amb moltes ganes de passar-s'ho bé.
