Smoking Souls
En el negre de la sala Dresden de Cerdanyola del Vallès, l’escenari es llegeix com una taca de fum vermell, que a poc a poc es va difonent per l’espai. I, així com el fum s’escampa, Smoking Souls inicien el seu so, viu i enèrgic, tot deixant-lo recórrer l’espai i pintar-ho tot d’aquest color roig. El grup obre amb “Alternativa”, una cançó molt caracteritzada per aquesta distorsió de les guitarres i el doble pedal del bombo; una cançó, però, en la qual hi ha alguns petits oasis musicals, suaus, que fan tancar els ulls i, malgrat parlem d’una sala tancada, tocar el cel.
I és que els contrastos configuren un dels trets més característics del so del grup: una dolça antítesi entre el so potent, elèctric de les guitarres i la veu aguda del cantant; entre el negre de la roba dels músics i la tendresa que trobem en nombrosos moments en les lletres de les cançons. “No vull sentir res, no vull pensar més, tan sols buscar, cercar la forma de trobar-nos. No vull pensar més en tu. Ara que ens tenim a prop, busquem, trobem, la forma de quedar-nos ací.” Són fragments de “Passatgers del món”, un dels temes del grup que anima aquests joves universitaris a saltar, cridar, ballar, abraçar-se i alçar les mans.
Ara, els músics de Pego no només interpreten temes propis: “Alacant per interior”, de Feliu Ventura, també ens fa suar aquesta nit. I és que, malgrat cerveses i cubates fresquets, fa moltíssima calor en aquesta sala. Treure el cap per la porta en algun moment de la nit es fa gairebé necessari, o, si més no, ho fa tot molt més agradable. Cap al final del concert, en Carlos Caselles, cantant del grup, ens agraeix haver aguantat tota la nit malgrat la temperatura. Gràcies a ells, pobres, que es banyen en el producte de la seva energia. Una mica brut, però, bé, viu.
“L’escenari”, un altre dels temes del grup, descriu el fenomen a la perfecció: “I les mirades formen un mar d’estrelles, i augmenta el soroll, i puja la calor, i puja la calor”. I és que avui som el públic de la nit, una nit elèctrica, “que ens incendia l’esperit”. I hem de cridar més fort i més fort, “perquè ja descansarem quan arribe el matí”. Són moltes les cites que podria utilitzar per parlar d’aquesta nit, són potents les paraules que ressonen en les parets, són forts els sentiments que sentim en la música.
Però, com és llei de vida, res dura per sempre i, després de tres temes vivíssims, els músics s’acomiaden. “Addictes”, precedida per “Nit salvatge” i “Nòmades”, és l’última peça de la nit: el dissolvent que suavitza el color potent que pintem tots junts, sumats. I el foc de l’escenari s’apaga i el dj dóna pas a una sèrie de temes que són molt coneguts per la gent. Però no: una cançó enregistrada no tindrà mai l’olor, el gust, d’un directe efímer.
