És feina de totes

Anna Sardà
Musicòloga i baixista de Roba Estesa

Fa uns dies vam viure, de nou, una situació desagradable en un concert, en el qual un parell de personatges d’entre el públic –àlies mascles alfa– van decidir que podien prendre’s la llibertat d’actuar en nom del patriarcat davant l’amenaça que suposava la presència de sis dones sobre l’escenari. Un cop més, el masclisme es cola a l’oci nocturn, probablement sota la popular excusa dels efectes de l’alcohol. Una altra situació masclista que passa gairebé desapercebuda i, tristament, amb total impunitat.

Doncs bé, companyes, això vol ser una carta oberta als i les indiferents, a tothom qui no vol prendre partit d’una lluita que hauria de ser de totes, perquè no podem ser neutrals davant d’una societat patriarcal que se’ns pixa a sobre. Tal com deia Gramsci, “viure vol dir prendre partit”, per la qual cosa combatre el masclisme, la misogínia i totes les fòbies que ens envolten és feina de totes. Declarar-se neutral o indiferent és deixar-se arrossegar per l’horda patriarcal i no voler fer res per aturar-ho. Les campanyes per un oci nocturn lliure de sexisme estan proliferant, però les notícies i els comentaris que narren situacions de menyspreu i de devaluació segueixen creixent a les xarxes. I això és només una petita part de què vol dir ser víctima del patriarcat o, si no, pregunteu als col·lectius LGBTTI, encara més inivisibilitzats i estigmatitzats en tantíssims aspectes de la nostra cultura. Quedar-se de braços plegats és ser part del problema. Cal teoria, cal discurs i cal acció. Em seguiré repetint, article rere article, perquè cada vegada que tenim por de tornar soles a casa, cada vegada que ens sentim cosificades als mitjans i les xarxes, cada vegada que no ens sentim representades, cada vegada que pugem sobre l’escenari i se’ns menysprea, es reafirma el patriarcat i es veu clarament que el problema persisteix.

La música no pot seguir sent un escenari de perpetuació, ha de ser un dels mitjans per al canvi, per a la crida i la conscienciació. Ja sigui a través de lletres, identitats, posades en escena, manifestos, festivals, campanyes... És feina de totes lluitar i exigir els nostres drets, i com a músics –i ja ho he repetit en diverses ocasions–tenim una eina poderosíssima que no estaria de més començar a utilitzar. Per aquells que es proclamen neutres en aquesta lluita, necessitem la força de totes per acabar amb aquest sistema que ens oprimeix i que no ens dóna les mateixes oportunitats; cal crítica i cal presa de consciència per veure que la violència existeix, que la discriminació continua i que la desigualtat és constant. Tant homes com dones volem sentir-nos lliures i allunyades d’aquells rols i funcions amb què un dia se’ns van associar, per això la revolució serà feminista o no serà.

Festes majors sonades i deserts musicals

Per Pau Planas

Sempre m'han cridat l'atenció aquests pobles petits que organitzen festes majors sonades. Segur que us vénen al cap multitud d'exemples. Pobles de menys de 10.000 habitants capaços de contractar grups amb catxets de més de 15.000 euros. Sempre m'he preguntat quin percentatge del pressupost de cultura es destina a un únic cap de setmana de concerts. Em temo que no és un percentatge petit. El resultat, la gran majoria de les vegades, és un cap de setmana sonat, acompanyat de 363 dies de desert musical. Els pressupostos donen pel que donen.

Tots volem que el nostre poble tingui una bona festa major, però potser caldria replantejar aquest sistema de despesa incontrolada per aconseguir el millor cartell de la comarca. Si aquests pressupostos desorbitats es racionalitzessin al llarg de l'any, potser el municipi no tindria una festa major tan sonada, però potser podria tenir un auditori amb una programació regular. Potser podria organitzar concerts de petit format cada cap de setmana. Potser podria impulsar espais de creació per a músics de la vila. Potser es podria convertir en un municipi que apostés de veritat per la música i la cultura al llarg de tot l'any i no només en forma de bolet.

Altaveu

El festival de Sant Boi arriba a la 28a edició en un bon estat de salut.

Txarango

Tot i portar un any aturats, el grup es manté com el més seguit a Twitter.

Ian Sala

El cantant impulsa un cicle de concerts de proximitat en terrats i patis.

Albert Domènech

El periodista impulsa el programa inclusiu de música en català El Club dels Bolats.