Joan Miquel Oliver i Pantaleó

Al bell mig de Sant Cugat del Vallès, en un carreró del centre, passa gairebé desapercebut un espai que val la pena descobrir. Es tracta del Celler Modernista, i el Festival Vincles ho sap. El nou esdeveniment musical de la ciutat vallesana vol reunir música d’autor de l’escena catalana i músics emergents amb segell santcugatenc, i ho fa amb quatre cites musicals sota els arcs parabòlics del celler. Divendres en vam viure la segona.

“Voleu pujar a l’escenari i us aplaudim?”, des del primer moment Pantaleó va ser molt proper als que veníem a escoltar-los. El format acústic, de percussió, teclats, guitarra i veus, era tan càlid com el seu so, i tan agradable com en Gerard de Pablo en fer-nos arribar les seves sensacions i sentiments. La banda se sentia molt còmoda, i nosaltres també. I entre lletres autobiogràfiques, algunes més emocionals que d’altres, jocs de veus, ecos i aguts, ens confiaven que els emociona emocionar-nos.

Sota l’aixopluc del celler, es va crear una aura molt especial: els arcs acollien les melodies i generaven una delicada esfera plena de notes encisadores. Encisats ens tenien ells quan ens feren cantar tonades agudes dignes d’estudiants de música de nivell i, agafant-nos desprevinguts, ens van fer acabar el concert a nosaltres.

Converses, aperitius i alguna cervesa després en l’aire fresc d’una nit de setembre, entrà en escena com qui no vol la cosa Joan Miquel Oliver. "Marès a Radial", "Pegasus", "Món Vegetal",... En pocs temes aconseguiren endinsar-nos en el seu món de nostàlgies, místiques sensacions de galàxies llunyanes, i la seva veu. Amb el pretext de presentar el darrer treball, Pegasus (Sony Music, 2015), els mallorquins se’ns van endur de viatge.

Dins la càpsula en la qual ens dugueren, començaren a explicar que ells venien d’una illa deserta amb cocoters, i que en realitat fan música per ballar i per entrar en una esfera de marxa subtropical. Enumeracions, frases de sentit lliure i ritmes que feien ganes de deixar-se portar, el món de fora s’havia aturat. El fons de l’escenari era fosc, i el joc de llums facilitava apreciar la qualitat de la banda, que amb tan sols tres músics aconseguia apropar-nos a mons extraterrestres.

Entre intermezzos instrumentals plens de sensacions, Oliver ens sorprengué amb un retrat de George Clooney en din-A4 tapant-se la cara mentre recitava diferents versos. Frases després es posà a fer-ne un avió, el llançà cap a nosaltres i marxà. Pensàvem que ens deixarien així, però tornaren per fer-nos seguir viatjant un xic més. I quan creguérem que ja ens farien aterrar, el percussionista començà a fer notes amb una serra i un arquet per despertar-nos amb sorpresa i humor d’aquell bonic viatge interestel·lar.