Trencadís de lletres
Una mica de mala llet al més pur estil Quico Pi de la Serra. El posat infantil però punyent d'Albert Pla. La poesia amb majúscules de Serrat. La tendresa de Lluís Llach. El toc cabareter de Guillermina Motta. La rauxa de Peret. L'actor Pep Cruz ha esmicolat la cançó catalana -en la seva delimitació més àmplia- per fer-ne un gran trencadís. Un mosaic a gran escala format per petits detalls d'aquells cantants que la van fer créixer. Ho ha fet amb un espectacle que naixia l'estiu del 2015 al Palau Güell però que ara vol girar també per altres indrets i que diumenge va fer parada al festival Temporada Alta de Girona.
En poc més d'una hora, Cruz ens passejava per les peces més significatives de la cançó envoltat d'una posada en escena austera, però eficaç. Al fons, un teclat, un violí i un violocel. A la dreta, una taula amb dues cadires. I, allà, al bell mig de l'escenari, dos focus il·luminaven l'actor, que començava recitant els versos de "T'espero a la moqueta", de Guillermina Mot. Els músics l'acompanyaven amb "Primavera porteña", d'Astor Piazzolla. I és que Cruz ha volgut reblar el clau i afegir al mosaic músiques completament diferents a les que acompanyen les peces originals.
"Ja veieu que no tinc el meu millor dia", es disculpava només començar. La veu no estava al cent per cent, però això no restava solemnitat ni intensitat a l'espectacle. "Aquest és un espectacle intimista, però fent-lo en 20N té tot un altre significat", continuava. La petita sala Planeta estava plena i el públic es deixava endur per unes peces perfectament seleccionades que Pep Cruz recitava des de l'ànima. Treia la ràbia amb els últims versos de "Noia de porcellana" per passar a un posat juganer a l'hora de recitar "L'home dibuixat". Cruz s'atrevia a casar "País petit" amb la melodia de Raimon "He mirat aquesta terra" i es llançava amb "Homenatge a Teresa" tot recuperant un vals pràcticament inèdit d'Edith Piaff.
L'actor volia que degustéssim en detall les lletres per descobrir els poetes que s'hi amaguen darrere. El "poeta antipoeta" (Pau Riba), el "poeta impresentable" (Albert Pla), el "poeta emprenyat" (Pi de la Serra), el "poeta obrer" (Ovidi)... Cruz ens els havia batejat a tots i ens els presentava un a un, fent especial èmfasi en les cançons dels seus inicis -"les que millor els defineixen"- i atrevint-se amb alguns matrimonis sorprenents. La cançó del Cola-cao combinava amb Pi de la Serra i la seva "Avui és diumenge" mentre que "El mig amic", de Peret, es mesclava amb "La santa espina" per trencar amb la solemnitat de "Què volen aquesta gent?".
I, per acabar, el "poeta del crit". Raimon. Un final contundent amb "Jo vinc d'un silenci" acompanyat de Franz Schubert. La cirereta d'un recital intens i emotiu que havia aconseguit donar una nova imatge a aquelles cançons "que ja són nostres".
