Pep Sala

Pep Sala deixava entreveure un final d'etapa quan, a la primavera, publicava 'Ops! Mireu què he fet' (L'Indi Music, 2016) i decidia fer un únic concert de presentació. Deia que volia agafar distància i ara s'ha adonat que és moment de marcar un punt i a part. Dissabte va començar una nova gira amb un títol prou revelador: 'Ops! Última ronda'. Seran només una desena de concerts abans de l'1 d'abril, quan s'aturarà definitivament a l'espera de trobar nous estímuls.

Com és que tens aquesta sensació de final d'etapa?

Quan vaig acabar l'Ops, vaig acabar molt esgotat i molt estressat. Per la feinada que suposava i perquè vam tenir molts accidents. Se'ns va esborrar un disc dur i mil coses que passen. Alhora, ja m'ha passat uns quants cops a la vida que tinc la sensació que s'ha acabat una etapa. Aquesta sensació ja la vaig tenir quan vam fer el Concert de Mitjanit amb Sau. Tenia clar que a partir de llavors seria diferent, i ho va ser. Porto des que va morir el Carles l'any 99... Ens vam refer o intentar refer d'una gran sotragada, vam aprendre a viure amb unes absències, amb l'absència més important de la nostra vida, i vam tirar endavant amb la banda i hem anat evolucionant. Va ser crear un projecte nou, però que no era un projecte meditat, sinó que era una fugida endavant. Tot i que no deixava de ser un projecte nou. Ara tinc la sensació que he donat tot el que podia donar amb aquest tipus de projecte i tinc ganes de fer altres coses. A banda d'això, també necessito descansar. Això és un cercle viciós en què contínuament fas discos, gires, discos, gires... I està molt bé, però tinc ganes de trencar-ho. De l'Ops vam fer només un concert perquè volia agafar una mica de distància, però he vist que encara no en tinc prou, de distància. Així doncs, hem decidit que farem una petita gira de set o vuit concerts i acabarem el dia 1 d'abril a Luz de Gas, que serà l'últim concert que farem. Improrrogable, que diuen en teatre. Tinc ganes d'agafar una mica de distància i no sé què faré. No és que digui que plego o que em retiro. No em retiro, ni molt menys! Passa només que tinc ganes d'agafar distància i fer altres coses en música. No sé què faré, però alguna cosa faré, segur!

Quan s'acaba una gira moltes vegades es parla de final d'etapa. Aquesta vegada va més enllà d'això?

Sí. És més, m'atreviria a dir que amb aquest producte o aquesta marca que es diu Pep Sala ja no farem més concerts tal com ho entenem ara. Ni discos. No sé com seran, potser serà una altra història. No en tinc ni idea! O potser ni en faré. Jo tinc la sort que faig moltes coses en música: faig moltes coses per a cinema, per teatre, faig musicals, faig coses de televisió, de ràdio... També m'interessa molt aquest camí i l'any que ve tinc uns quants projectes molt xulos que em vénen molt de gust.

Pot ser que, a partir d'ara, et veiem sobretot en aquestes feines en lloc de fent concerts o discos?

Sí, totalment!

Hi ha l'opció que no et veiem fer més discos ni més concerts?

De moment, a partir de l'1 d'abril no n'hi ha cap a la vista. M'atreviria a dir que segur que l'any 2017 no farem res i el 2018 ja en parlarem! Vaja, no es pot dir mai res segur en aquesta vida, però la intenció és aturar-nos. I si faig alguna cosa serà una altra cosa que encara no sé què serà.

Pot ser que d'aquí relativament poc temps et veiem amb una nova banda?

Jo segur que faré música. El que no sé és què faré, quan ho faré, ni si ho faré. Això és una opció, però jo el que vull és no tenir res a l'horitzó. El dia 2 d'abril vull llevar-me al matí i dir 'què vull ser quan sigui gran?'.

En el món de la música, on sempre es treballa amb uns calendaris i uns terminis molt marcats, sembla que això és difícil...

Sí. Als humans, per definició, ens fan por els canvis, però penso que hi hem de perdre la por. La rutina ens dóna confiança i seguretat. I sí, també tens un punt de vertigen de dir 'Ostres, i què fotrem?'. Ens costa trencar amb els calendaris. A mi ara mateix m'estan trucant per fer coses l'any vinent i no! A partir de l'1 d'abril ja no! És més, jo he avisat la banda, els músics, l'oficina de management i tota la gent amb qui treballo per dir-los que a partir de l'1 d'abril de l'any vinent es busquin la vida, perquè jo no faré res i em vull deslligar de qualsevol obligació. Necessito sentir aquesta llibertat de fer el que vulgui. A base d'anys, tu has fet uns quants discos, hi ha una trajectòria amb Sau, amb la Banda del Bar, com a Pep Sala... I la gent espera un pilot de coses. Has definit unes línies de treball i quan fas un disc... No sé com dir-ho. Ara mateix no podria fer un disc de reggae. Vull tenir aquesta possibilitat!

Conviure amb el passat és complicat?

A veure, no haig de renegar de res, al contrari, n'estic molt orgullós. Però vull tenir una llibertat que normalment no tinc. Simplement és això. I vull agafar distància per veure tot el que hem fet.

"Amb aquesta marca que es diu Pep Sala ja no farem més concerts tal com ho entenem ara"

Després d'aquests 40 anys, es fa difícil no caure en la nostàlgia?

Jo tinc nostàlgia. Tothom té nostàlgia. Tens enyorança de persones. Per exemple, en Carles és una persona que trobem a faltar molt i m'agrada recordar les mil i una aventures que vam viure plegats. Tens nostàlgia de tot, d'altres èpoques i ja no només de la teva vida, sinó del món. Jo tinc nostàlgia de com era el món els anys 70 o 80, que era molt diferent de com és ara i hi havia unes llibertats que ara no tenim. Ara cada cop tenim més sensació de Gran Hermano. Sempre hi ha nostàlgia, però una cosa és la nostàlgia i l'altre és voler-se aferrar a allò. I això és el que jo no vull. A mi m'està molt bé i m'agrada recordar-ho i ho trobo a faltar, però no vull aferrar-me a allò. No vull que allò sigui el meu modus vivendi. S'ha de tirar endavant i buscar coses noves. Les cançons importants són les que encara no has fet.

Sempre has dit que seràs tota la vida en Pep Sala de Sau i que n'estàs molt orgullós. Aquest any, per exemple, t'hem vist girant amb Tornem a Sau. La voluntat és trencar una mica amb això?

No, és una sensació de llibertat. No vull trencar res. El que està fet m'agrada molt i n'estic molt content. Aquest any, per exemple, he fet aquestes col·laboracions amb Tornem a Sau, que són una gent collonuda que han volgut reviure aquelles cançons. Ara està de moda això de les bandes tribut. Està bé i ha estat una experiència. L'altre dia em va fer gràcia perquè vaig tenir una sensació que feia temps que no tenia, que era estar en un escenari tocant la guitarra en una cançó sense haver de cantar. Això ja no me'n recordava com es feia! Està bé, però és una cosa puntual. Ara mateix penso que s'ha de tirar milles.

Després d'aquests 40 anys, hi ha un punt de desgast i de cansament?

No. Bé, hi ha un punt de cansament, no per la música, sinó perquè un no té 20 anys. Quan tens 20 anys ho portes molt bé tot i amb l'edat hi ha més cansament. Però és aquest tipus de cansament. Desgast, no, perquè m'encanta i, a més, no té cap mèrit el que fem. Molta gent em diu que sóc un pencaire, però quan fas el que faig jo, que és fer cançons, fer concerts, fer discos i fer músiques per a teatre i per a cinema, que és una cosa que m'encanta, doncs no té cap mèrit. El que té mèrit és el paio que s'aixeca a les cinc del matí per anar a una fàbrica. Això sí que té mèrit!

Amb PS havies apostat per fer un disc molt personal on deies que havies volgut prendre tu totes les decisions i d'allà, vas passar a l'Ops que era tot el contrari: un disc amb un munt de col·laboracions i molt obert. Com és que vas voler fer aquest canvi?

La gent crec que té la imatge que sóc una persona molt calculadora i no ho sóc gens. M'agrada molt improvisar. Un dia, dinant amb la gent de la meva oficina parlàvem de batalletes del passat i se'm va acudir dir que, justament aquell any, feia 40 anys del meu primer concert. De seguida van dir que havíem de fer alguna cosa i va sortir això. A mi m'agrada molt col·laborar amb altra gent i cantar amb altra gent. I, de mica en mica, vam anar gravant cançons amb gent amb qui et trobes, amb gent amb qui feia temps que no ens vèiem... Va sortir una mica així com qui no vol la cosa, però va ser un gran gust fer-lo. Per aquí a l'estudi va passar gent tan diversa que anava des de Los Trogloditas fins als Pegassus o l'Steve Hogarth, que és el cantant dels Marillion; o gent d'aquí com l'Adrià Puntí, gent d'altres generacions com l'Eduard Estivill, gent com en Leslie de Los Sírex o com en Sergio Dalma o gent que ni tan sols es dedica a la música com en Roger Pera o en Jordi LP. Era una cosa molt dispersa i molt poc homogènia, però vaig gaudir-ne molt.

"La gent crec que té la imatge que sóc una persona molt calculadora i no ho sóc gens"