Judit Neddermann

Mentre els més triganers encara compraven les últimes entrades a taquilla, els impacients feia estona que omplien el pati de butaques, instal·lat a la mítica sala del carrer Muntaner de la ciutat barcelonina. Família, amics i seguidors de la maresmenca estaven a punt per gaudir del que ja s’augurava que seria una vetllada única.

Judit Neddermann i la seva banda al complet feien aparició a l’escenari poc després d’un quart de deu del vespre per donar inici a la presentació del segon treball de la de Vilassar de Mar: Un segon (Satélite K, 2016). Encetaven el repertori amb “Ara i aquí”, un tema que revelava l’essència que es desprèn d’aquest disc tan potent: aprofitar el moment i gaudir de la vida.

Clarament emocionada, la Judit va voler començar la nit donant gràcies a tots aquells que donen sentit a aquest projecte. Les seves sinceres paraules traspuaven il·lusió, gratitud i delit; tot plegat, fruit de l’esforç, la dedicació i l’entrega amb què ha treballat aquest disc.

Les lletres són un dels punts clau del treball, però unides al virtuosisme de la cantant, les cançons esdevenen rodones i combinades amb una clara complicitat entre els músics, tot es converteix en una força incomparable. La cançó “Per què?” va ser-ne un clar exemple, on el públic va poder gaudir dels colors i matisos de la veu de Neddermann i el resultat va ser una interpretació corprenedora que va tocar la fibra a més d’un dels que l’admiràvem bocabadats. “Jo no vinc al pou” o “Pena” tampoc no van deixar ningú indiferent i és que l’ambient va estar carregat de sentiment durant més d’una hora i mitja.

I és que aquest nou disc uneix cançons d’amor i desamor, com apuntava la protagonista de la nit, compensades entre elles com succeeix a la vida mateixa. Però també té espai per als temes dedicats a aquelles persones tan especials com ho és la seva germana Mireia, que dóna nom a una altra de les cançons, i que tampoc no es va voler perdre aquesta festa. Tampoc no va faltar-hi l’avi de les Neddermann, qui també va tenir el seu espai reservat a la nit, durant la interpretació del tema “Avi”, que formava part ja del primer treball de la del Maresme.

Entre dedicatòries, agraïments, explicacions i cançons, el temps anava passant sense que ningú se n’adonés i la recta final del concert s’apropava; llavors va arribar el torn per repassar altres de les cançons de l’anterior disc —Tot el que he vist (Temps Record, 2014)—, ja conegudes per tots: “Com pot ser”, “Voldria que fossis aquí” o el poema musicat “El fugitiu” de Miquel Martí i Pol.

I el ritme de “Despedida (Oda a Coetus)” marcava l’inici d’un final, malgrat que ningú hagués volgut posar punt i final a la vetllada, perquè tant a dalt com a baix de l’escenari tothom estava passant-s’ho d’allò més bé. Pluja de confeti, calòrics aplaudiments i mirades emocionades clausuraven un concert que de ben segur quedarà gravat a la memòria i al cor de molts dels allí presents.