Els Catarres

Set sales, un adéu

Set sales, set concerts, un últim adéu. Els Catarres donaven el tret de sortida a la sala Sidecar a un final de gira que els ha portat en poc més d'una setmana a les set principals sales de Barcelona. Luz de Gas, Apolo, Barts, Heliogàbal, Bikini i Razzmatazz s'han rendit també als seus peus gràcies a uns concerts diferents entre ells que han servit per acomiadar una banda que ha decidit prendre's un temps -llarg- de descans. Hem estat a tots set concerts per captar les imatges úniques que ens ha deixat cada un d'ells.

Luz de Gas

A les 20.15 h la gent ja feia cua per entrar a la sala Luz de Gas on es celebrava el segon concert de la gira l'Últim Adéu d'Els Catarres. A les 21 h la sala ja era plena. Des del minut zero, el públic ho va donar tot per gaudir del que segurament seria l'últim concert d'Els Catarres al qual assistirien. El concert va durar quasi dues hores durant les quals van cantar totes les cançons del seu repertori, des del primer disc fins a l'últim. A les 23 h el concert va acabar amb unes emotives paraules d'adéu dels principals components del grup, amb les quals van donar les gràcies als assistents per acompanyar-los en una aventura que havia començat sis anys enrere.

Joel Vera

Apolo

La nit començava amb un enèrgic “Peu de guerra” i amb “Estels al vent”, tot agraint la plena presència i amb més d’un miler de persones disposades a donar-ho tot. La secció de vents juntament amb el teclat d’en Sergi Carbonell (Txarango) alteraven el ritme del so i l’eterna “Jenifer” ens traslladava als seus inicis. L'Apolo, embogit, no deixa de cantar cançó darrere cançó i “El seny” acaba forjant un himne. També tenen lloc moments íntims, Èric Vergés interpreta “Gandia 1924” dedicada a la seva àvia i aprofitant per donar suport als refugiats. Roser Cruells ens canta “Som de foc” i Jan Riera dedica als seus avis “Sota la llum del sol”. Amb “Invencibles” retornen a l’acció per continuar amb un popurri de cançons 2011 que donen un primer punt i a part, encara que l’aclamació del públic permet escoltar un parell de temes més i un “Rock & roll” colorit de confeti, per acabar amb “La porta del cel” i desitjant que això no pari.

Jordi Marcual

Barts

El concert de diumenge a la sala Barts va ser molt especial. Pares, mares, fills, avis i néts volien gaudir del quart concert de la gira l'Últim adéu d’Els Catarres. De bon començament es respirava una bona festa. Es podia veure com, des de tots els racons de la sala, els pares ballaven amb els seus fills i com els nens gaudien i s'ho passaven molt bé, cantant i ballant totes les cançons que van tocar Els Catarres. També hi va haver moments reivindicatius cap a la nostra llengua i la nostra terra, on molta gent mostrava les seves estelades i cantava independència. Quan es va acabar la gent sortia contenta i feliç d'haver vist un concert magnífic i desitjant que Els Catarres tornin aviat.

Jordi Gol

Heliogàbal

39 persones!! Quina vida més catarra!!

El concert més petit és el que et farà més gran. Sense banda, amb les pors de tornar als orígens, tres persones i prou escometen una batalla que saben tenir guanyada. L’Heliogàbal és l’espai més petit on cantaran el seu últim adéu. I així s’esdevé una relació molt especial amb un públic que si estira el braç et pot afinar les cordes de la guitarra. Les ganes de saltar s’enfronten als cops de màstil i mentrestant Roser Cruells abandona la formació per anar a “l’excusat” a mitja sessió, entre els assistents i Èric Vergés acorden demanar-li quelcom especial a la tornada, és el que tenen les distàncies curtes. “Som de foc” enamora les orelles. Tot ha sonat diferent avui, senzill, amable i sobretot directe. No hi ha hagut la sobredosi habitual d’energia però resta la sensació d’haver viscut un concert que s’ha sentit especial.

Sergi Paramès

Bikini

Amb la sala Bikini plena a vessar, Els Catarres van fer el seu penúltim concert abans de descansar dels escenaris per un temps. Des del primer moment a “En Peu de Guerra”, un himne que ens ha deixat el seu últim disc, el públic ho va donar tot i va demostrar que venien amb els deures fets de cada, sabent-se totes les lletres de les cançons. El concert, amb un format elèctric, deixant de banda les sonoritats més folks de la banda per donar un toc més rock al repertori, no va deixar indiferent ningú. A “Jenifer”, el trio d’Aiguafreda aprofiten per explicar com a anècdota el primer cop que la van tocar en públic i agraiexen a la cançó totes les portes que els ha obert fins ara. Tot i algun error de so amb la guitarra elèctrica, el concert va sonar d’allò més potent, i en mans de Toni Llobet a les llums, l’escenari va esdevenir un autèntic espectacle visual.

Arnau Carbonell

Razzmatazz

El públic a Razzmatazz tenia moltes, moltes ganes de concert. Tantes que n'hi havia que feien cua davant la sala des de les cinc de la matinada. Volien cantar, necessitaven cantar. Tant, que mentre esperaven expectants que s'apaguessin els llums i l'escenari s'il·luminés, no podien evitar fer-ho com un cor amb el fil musical de la sala (encara que fos d'un altre grup català que no veurien a l'escenari). I va arribar el moment, l'escenari es va omplir de llum, vessava llum. A les cares del públic es van dibuixar un milió de somriures. Els Catarres, igual de desbordants que la llum que sortia dels focus, van inundar l'escenari. I va començar l'últim Últim Adéu. Cançó rere cançó la sala vibrava. El públic (familiars dels artistes inclosos) cantaven com una sola veu, s'emocionaven, n'hi havia que fins i tot no podien evitar deixar escapar alguna llàgrima, s'alçaven cartolines i llençols amb missatges d'admiració... I damunt l'escenari Els Catarres seguien sense parar, com una locomotora. Com qui no porta set concerts en dues setmanes. En sonar "La porta del cel", la sala es va convertir en un mar de polseres blaves que lentament es va transformar en un cel ple d'estrelles. I després de l'inevitable "bis" el concert va arribar a la seva fi. Per com va acabar el concert, qualsevol podria imaginar que demà mateix tindrem una altra vegada Els Catarres damunt d'un escenari, i que aquest no ha estat per res l'Últim Adéu.

Aitor Rodero