Malalts del cel

"Del segle XX, a mitjans dels 70, una fornada de malalts del cel, van viatjar a l'Arcàdia somiada". Jaume Sisa ens porta amb el seu nou treball a l'any 68 per revisar aquells ideals de llibertat que van forjar una generació de malalts del cel. Ja a la primera cançó -la que dóna nom al disc- ens situa i ens deixa clar què ens ha vingut a dir. Ens presenta els malalts del cel, ens ubica i, a partir d'aquí, comença el viatge. L'actor Pep Cruz deia aquest cap de setmana que escoltar aquest nou disc és com tenir en Jaume assegut al bell mig del menjador. Segurament no hi hauria una definició millor.

Sisa ha trigat vuit anys a parir aquestes cançons i el resultat és un disc íntim i extremadament personal. Hi trobem el Sisa més galàctic i divertit ("Hipopotàmia" en podria ser un bon exemple), però també hi trobem un Sisa pensatiu, filosòfic. Un cantant que, amb la distància del pas dels anys, s'atreveix a mirar enrere i a parlar de sentiments i ideals de joventut des d'una perspectiva actual. Un treball acurat on es fa palès el pas dels anys i les angoixes més personals, però en què evita caure en la nostàlgia o la desesperació. Es resisteix a acceptar la derrota d'aquells ideals i ens recorda que "aquella vida que vam perseguir és una flor que no es podrà marcir".

Assegura que aquest nou disc no és cap adéu, sinó un inventari, però un no pot evitar tenir la sensació que, en certa manera, el cantant s'està acomiadant i ens està deixant aquest disc com a testament. "No comprenc cap a on camina el món i em pregunto encara com pot ser que brillant tant clara la il·lusió, la terrible realitat mateix [...] és que fórem massa innocents o no vam saber ser prou valents. Potser un dia uns altres somiadors s'alçaran per volar com les aus" canta a "La moral al manicomi".

Malalts del cel és un disc complet (19 cançons i més d'una hora de durada) on la força del contingut ens pot fer passar per alt unes musiques excel·lents que també caminen per tots aquests anys de cançons. Tant ens pot dur per universos íntims a "Tornarà la primavera" com colpejar-nos amb un piano profund i contundent a "Tramoia virtual" o bé sorprendre'ns amb un pop alegre -amb cors inclosos- a "Duchamp". Sisa culmina un disc on s'hi ha abocat amb cos i ànima i el resultat no podria ser més encertat.