Jaume Arnella & Ferran Martínez
Centre Cultural Sala Galà de Cassà de la Selva, a ritme de diumenge la gent va entrant i, sense xafardejar massa, un se n'adona fàcilment que n'hi ha més d'una que s'ha fet tots els espectacles del Càntut en rua. I és que la programació era realment temptadora per tothom qui apreciï la música popular i d'arrel.
Sense cridar l'atenció, Jaume Arnella i Ferran Martínez arriben i prenen posicions. Un cop a dalt de l'escenari, no triguen gaire més que uns segons a definir el rumb de la vesprada: Cançons aspres i de mala petja, que ve a referir-se a les cançons de la Garrotxa. Una afirmació breu que ens permetrà, a tothom qui no tenim gaires referències de la seva obra, començar a entreveure què és el que ens espera aquesta darrera tarda del Festival Càntut.
Guitarra en mà i acompanyat en tot moment per l'acordió de Ferran Martínez, Jaume Arnella ens convida a descobrir el valor més transversal de la música: La cançó com a reflex d'un territori, el cançoner com a recull de les veus de les persones que l'habiten, i el cant com a via per transmetre a través del temps i l'espai aquells fets, memòries i relats que ballen entre les pàgines escrites, a voltes estripades, dels llibres d'història.
En forma de relat, vers o cançó aquest infatigable cercador de les cançons que s'amaguen entre els masos i els camps, no deixa passar l'oportunitat d'escenificar la riquesa del cant popular, de recordar els noms de les persones, dels llocs, dels camins... uns noms que fora de la transmissió oral no han sabut trobar el seu espai ni reconeixement.
Al llarg de noranta minuts, l’actuació esdevindrà una invocació d’un espai i un temps que molts no hem viscut i vivim amb una nostàlgia estranya. On la història i el sabers es compartien de paraula, amanides amb melodies i enginyoses rimes. On les aventures, els romanços i les fantasies s’enclaven en la proximitat de la geografia assequible i familiar, doncs no calia, ni segurament es podia, cercar-la gaire més lluny.
Tornant cap a casa em resta una cosa clara: la música popular neix, creix i es conserva allí on les pantalles i la immediatesa comunicativa no ha pogut minar-ne el seu valor. Com molt contundentment remata Jaume Arnella: Si vols folklore, t’has d’emmerdar.
