Roger Mas
No és habitual que un concert –i a més, en un lloc com l’Auditori de Barcelona- comenci amb el protagonista totalment d’esquena al públic. Cantant sol, fosc i de cares a una mena d’estructura de miralls verticals en semicercle dissenyada pel mestre Lluís Danés, s’iniciava un viatge de més d’una hora i mitja entre Roger Mas i el públic. Una atmosfera que s’ha de reconèixer que era idònia per al tipus d’espectacle i directe que proposa el cantautor de Solsona.
Mas explicava al principi de l’actuació, davant d’un Auditori que presentava una bona entrada per observar un acte més del Festival Mil·lenni, que finalment i després de 9 àlbums s’havia decidit a enregistrar un treball en solitari -Irredempt (Satèlite K, 2015)- comptant únicament amb la seva veu i la seva guitarra. És de suposar que, després de 20 anys de carrera com de la que ha gaudit el de Solsona, un es pot permetre aquests tipus de luxes i seguir realitzant un directe consistent i dinàmic. I Mas no va fallar.
Amb un repertori precisament replet de cançons del seu últim treball, el veterà músic va interpretar peça rere peça sobre en una mena de tamboret del qual només es va aixecar per saludar al final de l’acte. Monòton? Gens ni mica. El més curiós de tot és que Roger Mas va aconseguir -al contrari del que puguin pensar alguns lectors- que el concert no es carregués d’una monotonia pesant, sinó tot al contrari: va mantenir el respectable atent i expectant en tot moment explicant les petites històries amagades que guardava cada cançó, amb les seves bromes constants que arrancaven una rialla sonora a l’auditori o recordant velles anècdotes de la seva extensa trajectòria.
“Ella té un cel als ulls”, “Mort als somnis”, “El rei dels verns” o “Mentides” van ser alguns dels temes propis que va interpretar Mas, sempre amb el característic toc de folk que t’endinsa dins les seves cançons i et transporta a un altre Univers. A l’Univers Roger Mas. I precisament és això el que em fascina del cantautor, la seva capacitat d’introduir-te dins del seu món, dins les històries que expliquen les seves cançons utilitzant només la seva càlida veu i un rascar bastant bàsic d’una guitarra espanyola.
No van faltar les referències a grans personatges catalans com Jacint Verdaguer -del qual va versionar el poema “Lo comte Arnau”- o Francesc Pujols, al qual va dedicar una oda que va anar precedida per un fragment del text que va escriure el pensador “La dominació catalana”. Roger Mas compleix aquest 2016 vint anys a sobre els escenaris i sembla que seguirà portant amb ell molt més temps la frescor i les ganes de reinventar-se que el caracteritzen des del primer dia.
