Lu Rois

El pati de l’Aliança Francesa és un dels racons més bonics de Sabadell. Amb el terra i les parets enrajolats, està ple de plantes que, com la brisa i la llum, s’enfilen per cada detall del celobert. Diumenge passat, el so alliberador del piano de Lu Rois va unir-se al festí.

Vespre de primavera i una noia que seu al banquet del piano deixa anar la seva veu fina, innocent, viva, tot pintant onades en el silenci d’un públic atent. El dibuix queda enregistrat en el micròfon i els altaveus el fan sonar successivament mentre la jove sabadellenca recita uns versos que ens parlen de la lluna en el mar, de les veles obertes d’un vaixell, d’un peix que escup un anell fosc. “Crepitar nocturn” és la primera peça d’aquest vespre a la fresca, una cançó que, sense lletra, il·lustra el mateix paisatge que el poema. I l’aire suau ens acarona la pell com la música les orelles.

Durant tot el concert, entre cançons, Lu Rois dóna gràcies a tècnics, a la seva parella, als propietaris del lloc... De moment, però, ens dóna les gràcies a nosaltres per ser allà i ens explica que a Cau de lluna (Autoeditat, 2016), l’EP que presenta avui, s’hi presenta amb llum pròpia: “la llum de la lluna que brilla malgrat la foscor”. Somriu, tanca els ulls i ens regala tot de temes que conviden a relaxar-se, obrir el cor i deixar eriçar-se la pell. Toca els quatre temes del nou EP, barrejant-los amb d’altres del seu primer disc, Camí del far (Autoeditat, 2015), com ara, “La dansarina”, “El somiador” o “Amor innocent”. Es respira llibertat, pau: “Alço les mans al cel, l’herba mulla els meus peus, la brisa em recorre el cos”.

“La samarreta” d’Ovidi Montllor és un dels poemes que intercala entre cançons. També intercala una cançó en castellà, la primera que va compondre i que torna a tocar al pati de l’Aliança Francesa, on va ser el seu primer concert: “Solamente”. Agraïda, comenta que “m’heu vist progressar des d’aquell primer concert”.

Entre les ones del piano, a més, s’hi afegeixen altres textures. Per tocar “Emergir del silenci”, la jove agafa l’acordió que li va regalar la seva àvia. Ens explica, emocionada, que la seva àvia li deia que es dediqués a això, “i a això em dedico”. En la mateixa peça, el violinista Abel Parra, afegeix el seu color de fusta cap a la meitat de la peça. També toca a “Adéu, reina meva”, peça que Lu Rois aprofita per acomiadar-se de nosaltres. A més, amb el tema fa un petit homenatge al grup de punk Escrobuto, que li agradava molt d’adolescent, i a partir d’una cançó del qual ella va compondre aquest tema. Ens recorda, així, que a vegades l’actitud punky ja és bona a la vida: saber dir adéu a allò que ens fa mal.

Aplaudiments, molts i forts, i crits que demanen més música. I, així, Lu Rois confessa que no tenia previstos bisos però decideix acabar amb un darrer homenatge: aquest cop a Pere Quart, interpretant la seva versió de “Corrandes d’exili”. “Com el Vallès no hi ha res” deia Joan Oliver. Suposo que sí que hi ha res com el Vallès, i millor. Aquest vespre, però, un raconet de la comarca és ple de papallones grogues i d’una brisa fresca i d’una mar platejada i de ganes de volar. I poques coses hi ha com això.