Lax'n'Busto

Després de 30 anys de trajectòria, Lax'n'Busto decideixen posar punt i final. Com a mínim, per un temps. El 4 de novembre, el grup oferirà un últim concert a la sala Razzmatazz de Barcelona abans d'iniciar una aturada indefinida. Uns mesos abans d'aquesta cita, rebem el grup a la galeria d'art Rocío Santa Cruz, en ple centre de Barcelona, per parlar-ne a fons.

Aquest 2016 feu 30 anys, hi ha pocs grups a Catalunya que hi hagin arribat sense fer cap aturada...

Jaume Piñol: Ens hem esperat a complir-los per fer l'aturada.

Sou dels que us agrada aprofitar els aniversaris per fer balanç?

Jesús Rovira: No ens agrada massa. De fet, els 30 anys no els celebrem gaire, més aviat els dissimulem, perquè pensem que és massa. Ens agafa una mica de vertigen. Les coses venen donades i sempre és un bon motiu per fer una gira, però no som massa de celebrar-ho, no et creguis...

Teniu una data marcada en vermell al calendari: la del 4 de novembre. Per primera vegada us plantegeu un final de gira sense un altre projecte a la recambra...

Pemi Rovirosa: Ens agrada molt tocar en directe i, sense adonar-te'n, vas dient que sí a tots els concerts que et van sortint i això fa que vagis enganxant una gira amb una altra. Per això hem passat trenta anys sense adonar-nos-en. Aquest any en vam parlar i vam veure que era un bon moment per aturar-nos i tornar a arrencar, el dia que ho puguem fer, amb noves cançons de les quals estiguem contents, ens hi sentim bé i amb les quals puguem dir coses noves.

Salva Racero: El més important del concert del 4 de novembre és que és un concert que devem a la gent, perquè és un punt i final, de moment. Jo sempre he pensat que si mai plega un grup ho vull saber. La gent que ens segueix, és necessari que sàpiguen amb temps que acabem el dia 4. I si no tornem?

Per què decidiu posar aquest punt i final?

JR: Era una necessitat de crear espai i d'oxigenar-nos. Fins aquí hem arribat. Ens hem de replantejar què volem ser de grans, però és que ja som grans. Ens hem adonat que ja som grans i hem de veure què volem ser. Què volem ser es tradueix en quina música volem fer, com la volem fer... Cada vegada ets més exigent i ho vols fer més bé i resulta dificultós. Ens hem de donar espai per aconseguir fer alguna cosa o dir 'ja estem, ja ens ha marxat aquella cosa que teníem'.

Per tant, quan feu aquest replantejament, pot ser que decidiu no tornar a tocar més?

JR: Sí, pot ser.

PR: No és l'objectiu, però podria ser.

JR: No volem anunciar ni que continuarem ni que parem. Fem una paradeta i ja veurem què passa. La música necessita només una cosa: ganes. I il·lusió. I quan veus que comences a tirar una mica de veta, que les coses et funcionen i que pots fer concerts sense fer discos... Nosaltres ja portem molts anys i podríem fer una altra gira l'any vinent sense fer disc nou, perquè alguns concerts ens sortirien. Podríem tirar de veta, però intentem no fer-ho o no tornar-ho a fer i mirar si trobem el camí que volem establir d'ara endavant.

"No és l'objectiu, però podria ser que no tornéssim més"

En els últims anys heu tret quatre discos, però només un era de cançons noves. Us costa entrar a l'estudi per fer temes nous?

JR: Cada vegada costa més perquè ho vols fer més bé.

PR: Sí, costa més. I ha donat la casualitat que els projectes també ens ha vingut de gust fer-los: el Simfònic va ser un projecte que ens va motivar moltíssim; després vam fer el Directe a l'Apolo, que també ens venia molt de gust fer un directe amb en Salva... Com que ens agrada tant tocar en directe, és  fàcil dir que sí. Però com deia en Jesús, arriba un moment que et planteges dir coses noves i necessites aire i espai. Necessites esperar aquell moment de la trucada per telèfon d''ei que jo tinc algo!'.

Us poseu alguna data a partir de la qual començar a parlar de què fer?

PR: No, perquè llavors estaríem igual.

JR: Estem parlant de la il·lusió i la il·lusió es recupera de forma màgica, no saps per què ni en quin moment. És com quan comences a fer un disc: et poses a fer cançons i no et surt res i tot és un desastre, però un dia t'il·lumines amb una petita melodia que t'agrada i allò obre el camí que acaba amb un disc. Aquest és el mateix procés, però una mica més profund.

JP: Si et poses una data t'atrapes perquè et poses pressió a tu mateix i és precisament el que no volem. Saps que en aquella data, encara que sigui llunyana, has d'intentar tenir cançons que t'agradin, anunciar gira i tota aquesta pressió és la que no volem.

Cristian G. Montenegro: Sempre que hem posat una data l'hem acabat incomplint.

En Pemi Fortuny, alguna vegada que li han preguntat per què va plegar, ha respost que quan has tocat 20 vegades a Vilafranca i 15 a Valls necessites fer coses noves. Teniu la mateixa sensació?

JR: No estic gens d'acord amb aquest comentari. Els Rolling Stones han tocat 10 vegades a Barcelona i a Londres 70 i a Nova York 80 i continuen tocant. El tema d'en Pemi Fortuny és que quan perds la il·lusió...

CM: No és el lloc el problema.

SR: Si hi ha la guspira que s'encén la primera vegada que t'enamores d'una persona, si hi ha aquesta espurna real, té sentit estar amb una banda i fer concerts. És igual el lloc. Però ara parar és el que toca. La terra s'ha de deixar reposar i que pugui tornar a germinar bé quan toqui.

"Podríem tirar de veta, però intentem no fer-ho o no tornar-ho a fer i mirar si trobem el camí que volem establir d'ara endavant"

Sou dels pocs grups que heu sobreviscut al rock català. Ha estat difícil adaptar-se als canvis de públic i de modes al llarg d'aquests 30 anys?

JR: No ens hem adaptat a les noves modes. Quan hi va haver tota la moda indie-folk nosaltres estàvem fora d'òrbita; ara hi ha una altra moda, la d'Els Catarres, Txarango... que ens encanta, però tampoc no fem això. Nosaltres seguim fent el que sabem fer.

SR: No sabem fer una altra cosa.

PR: Som una suma d'individualitats que formen una personalitat com a grup i això és difícil canviar-ho. No et pots anar adaptant a les modes o a les tendències perquè seria fals. I no és que hagi sigut difícil, perquè nosaltres hem seguit fent les cançons de la millor manera que hem sabut i això fa que hagin passat tants anys i encara siguem aquí.

Mantenir-se fidels a aquesta aposta rockera, independentment de modes, fa que en algun moment us hagi estat complicat arribar al públic?

SR: És que no t'ho has de plantejar això! El més bonic de la banda és que som el que som.

PR: És un plantejament digues-n'hi egoista. Fas les cançons pensant en tu i si tens la sort que això agradi, perfecte. I hi ha hagut discos que han anat millor i d'altres que han agradat menys...

JP: Bàsicament, el que enganxa a la gent són cançons. Tu pots fer un disc rocker i el que acaba agradant a la gent és la balada. I tenim la sort que més o menys a cada disc tenim alguna cançó que arriba a la gent. Per això portem tants anys tocant.

SR: La clau de l'èxit de la parada, si mai tornem, serà entendre que junts som això. Si individualment cada un no sap acceptar que junts som així, no hi haurà tornada. És impossible. Cadascú, individualment, pensa 'podríem anar cap aquí', però junts, si volem variar una mica, no funciona. Hem de ser el que som Lax'n'Busto. Ara mateix hem decidit que ja portem uns quants anys, parem i a veure què passa! A veure si acceptem cadascú què és aquest grup i qui som nosaltres.

"Si individualment cada un no sap acceptar que junts som així, no hi haurà tornada. És impossible. Hem de ser el que som Lax'n'Busto. A veure si acceptem cadascú què és aquest grup i qui som nosaltres"

Lax'n'Busto: 5 moments clau

1

Debut amb Vas de punt?... o què!!!

Després de dos EP, Lax'n'Busto s'estrenen l'any 1989 amb el seu primer llarga durada Vas de punt?... o què!!! (Zebra, 1989)  un disc que inclou temes com "Tinc fam de tu" o "No diguis mai a un mai".

2

L'èxit de Llença't

En un moment en què el rock  català comença a anar a la baixa, la banda publica Llença't (Discmedi, 2000), un dels discos més celebrats de la seva trajectòria.

3

Canvi de  veu

El 20 d'octubre de 2006, Pemi Fortuny anuncia que deixa la formació per marxar a Sierra Leone a desenvolupar un projecte solidari. Immediatament, el grup anuncia l'arribada de Salva Racero com a nou cantant, amb qui de seguida es tanquen a enregistrar dos treballs gairebé consecutius.

4

Simfònic al Liceu

El 16 d'abril de 2011, Lax'n'Busto celebren els seus 25 anys portant l'espectacle Simfònic (on s'acompanyaven de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà), al Gran Teatre del Liceu.  

5

Punt i final, de moment

El proper 4 de novembre el grup oferirà un últim concert a la sala Razzmatazz de Barcelona abans de fer una aturada indefinida que, afirmen, no saben encara on els durà.

La pregunta de la setmana

Miquel del Roig pregunta Toques a gust teu o a gust del públic?

Lax'n'Busto respon

PR: És un error plantejar a quina gent volem arribar i què hem de fer per arribar a aquesta gent. És impossible. És molt difícil tocar a gust de la gent.

JR: Toquem a gust nostre, però toquem per a la gent, que és diferent. En els concerts, toquem les cançons que funcionen en directe i que agraden a la gent. Toquem per al públic, que és qui dóna sentit a un grup de rock. Fem les cançons per a nosaltres però les toquem per a la gent.

Lax'n'Busto pregunta al protagonista de la setmana vinent

En quin moment de la teva vida vas descobrir que t'agradava allò a què et dediques?