I de França, què?

Músic i compositor a Darània i a Túrnez & Sesé

És ben sabut que els inicis de la Nova Cançó a Catalunya, als anys seixanta, van estar molt influïts per la chanson francesa. Aquells pioners (“ens calen cançons d’ara”) es van emmirallar en una manera de fer molt concreta: una actitud a l’escenari, una determinada musicalitat i concepció melòdica, a més d’un univers lletrístic i poètic, reflexiu, dramàtic i irònic a la vegada.

Molts d’aquests primers cantants es van nodrir profundament d’aquella estètica i alguns d’ells van adaptar al català cançons d’aquests chansoniers; en Josep Maria Espinàs ho va fer amb Brassens, la Guillermina Motta o la Maria del Mar Bonet amb Barbara i sense anar més lluny, a les primeres cançons d’en Joan Manuel Serrat se’ls percep una evident alenada del firmament brelià: “Els vells amants”, “La tieta”, “La mort de l’avi”. Podríem citar molts exemples... inclús, generacions posteriors al moviment dels Setge Jutges, als anys setanta, també van adaptar clàssics francòfons com és el cas del “El desertor” de Boris Vian, cantada per en Joan Isaac. També és ben conegut el treball, al llarg dels anys, de la Marina Rossell amb les cançons de Moustaki. De tota manera, potser, podríem dir que el cas més paradigmàtic d’aquest fenomen, estèticament i de concebiment, estaria encarnat en la figura de l’Ovidi Montllor.

Progressivament i fins avui en dia, la música anglosaxona de tota índole acapara i domina (ho han sabut fer molt bé!) el mercat i els mitjans de comunicació. És el referent clar per a una bona part ben majoritària de la població, i el lligam i model estilístici sonor de molts autors del nostre país. Res a dir! Però cal que siguem tan poc coneixedors del que es fa i es produeix als nostres països veïns? Que poca cosa ens arriba d’Itàlia, de França, de Portugal, d’Alemanya...! Que pocs els programes de ràdio, de TV, que emetin novetats discogràfiques o els clàssics d’aquestes altres indústries, i que pocs programadors, festivals i esdeveniments acullen aquests músics!

En l’actualitat, dins la música que es fa al nostre país, són molt escassos els autors que tenen com a influència i tarannà maneres francòfones que puguin enriquir o conformar la seva obra. Tanmateix, podem citar propostes com la de l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien i la del veterà Miquel Pujadó, que ha adaptat Brassens al nostre idioma amb un rigor i una qualitat literària remarcables, a més de divulgar l’obra de molts d’ells d’una manera incansable i entusiasta.

Aquesta és una realitat: no sabem que es fa a pocs quilòmetres de casa nostra, llevat possiblement i per raons òbvies, d’artistes com Zaz o Carla Bruni que han tingut un bon ressò i una bona acollida internacional. Però si volem anar més enllà, si en volem saber més i si no volem, per sistema, tot allò que ens donentan mastegat als mitjans, ja quasi per inèrcia, ja quasi perquè ningú no es planteja que pugui ser d’una altra manera, tenim una gran eina al nostre abast: evidentment són les plataformes de música en streaming. 

Podem obrir aquestes finestres i amb una mica de curiositat, descobrir tantíssimes alternatives que els mitjans no contemplen, tants cantants i autors meravellosos... I aquí decidim i escollim nosaltres. Podríem prendre com a exemple qualsevol d’aquests països europeus que hem citat, però, avui, centrem-nos en França i un altre dia ja parlarem d’altres indrets. Obriu el vostre Spotify, no espereu més, i cliqueu i piqueu aquests noms. Us proposo una petita tria d’artistes actuals que segons el meu criteri estan fent propostes interesantíssimes.

Comencem: Pauline Croze, Amélié-Les-Crayons, Coralie Clement, Daphné, Agnès Bihl, Gledre, Benjamin Biolay, Camille... Ja m’ho direu!