Telecogresca

Per tots els braços que hem alçat

Helena Perelló

“Hi ha nits que recordes tota la vida”. Roser Cruells, contrabaixista d’Els Catarres, ho ha dit aquesta nit, i crec que és completament aplicable a la Telecogresca d’enguany. Mentre el mar, sempre de fons, reposa blau i plàcid; el Fòrum fa olor de pólvora i acull una riuada de cossos salvatges que xoquen entre ells, alçant els punys ben amunt, cridant sense parar. “Fins que fem tremolar el cel”.

Xarxa són els encarregats d’escalfar motors i, quan Els Catarres s’acomiaden, després de la festassa que han muntat, ja és negra nit. Boikot ens fa cridar a ple pulmó, i tenen la barra de preguntar “¿Os aburrís o qué?”. Senyor, estem suats i plens de blaus, no ens avorrim pas! Ja ho diuen els madrilenys, que “algo va a explotar”, tot tenint una autèntica explosió de vida davant els nassos.

La Gossa Sorda és el següent grup a fer vibrar Barcelona, començant amb “Aire”, la lletra de la qual es torna literal quan la cridem, buscant un forat per respirar. Les olles són permanents: la gent canta, salta, xoca, cau a terra i torna a aixecar-se. El so de la dolçaina tenyeix l’aire d’un color molt particular, i el respirem. “Respira, saps com s’accelera el cor” cridem fort. I tant si s’accelera, està a punt de sortir del pit. El foc no falta entre el ball inesgotable del públic, com tampoc falten algunes de les moltes cançons emblemàtiques del grup. “El pecat original”, “Senyor pirotècnic”, “Quina calitja”, “Entre canuts”, “La veu trencada”, “Camals mullats” exigeixen el màxim de tots els presents. I és que els músics no paren quiets tampoc, i es nota que senten les lletres, els ritmes, les textures i la vida de la seva música.

La festa només es relaxa una mica en un parell de cançons, com ara “Falsos i absurds” o “Tres de pego”, tot i que la darrera acaba amb salts, olles i crits. Arribats a un punt, no podem evitar recordar que és aquest l’últim cop que viurem un directe de La Gossa Sorda, i la polseguera creix i creix, però el temps s’acaba. Ho sabem i no ho volem. Ens diuen els músics que “ha estat un plaer anar creixent junts com a persones”, ens donen les gràcies de tot cor: “per tots aquests anys, per totes les llàgrimes que hem plorat, totes les batalles que hem lluitat, tots els versos que hem escrit”. I acaba el concert amb una cançó que va dedicada a Jordi Oltra, membre del grup que, malauradament, va deixar-nos fa cosa d’un any. Una cançó que recull fragments de les lletres de les cançons del grup, una cançó que explica “La història de la Gossa Sorda”, una cançó que ens fa entendre i viure més el sentiment, el motiu de La Gossa Sorda. “Per un sender, recordant cada pedra, recordant aquells temps, tota la nit sencera. Per un sender, l’únic camí que ens queda, caminarem junts per l’última carretera.”

La Gossa Sorda marxen i alguns punys encara es mantenen alçats. La festa, però, encara no ha acabat. Els musicassos d’Aspencat pugen a l’escenari decidits a fer bategar la ciutat. Obren amb “Música naix de la ràbia” i, inclús abans de pujar els músics a l’escenari, quan només sona la introducció de la cançó, les mans ja toquen el cel, i la gent ja canta. Aquesta nit som un cicló, aquesta nit el fòrum vibra més que mai. Aquesta nit, no necessitem foc, perquè en tenim, en tenim moltíssim. Aquesta nit cantem contra el feixisme i per la terra lliure, aquesta nit recordem aquells que han de deixar casa seva, aquesta nit els obrim les portes, aquesta nit fem junts la revolució. Aquesta nit a la nostra terra hi ha una pluja d’estels. La nit acaba, “fins un nou combat”.