"Fin de ciclo"
Tot i que per culpa del títol podria semblar un article d’opinió de futbol, no ho és. I no ho és per dues raons: no tinc ni idea de futbol i això és una revista de música, per tant, toca parlar de música.
Quan un grup de música anuncia que es vol disoldre o fer “una aturada indefinida” ningú mai entén el perquè, i jo el primer. No entens com un grup que funciona, que t’agrada, que ho has donat tot en els seus concerts, que t’has emocionat i quedat afònic cantant les seves lletres, de cop i volta diguin “Ei, sabeu què? Pleguem”. Evidentment tampoc entenem el desgast físic i mental de mantenir un grup, de com cansa una gira i tot allò que et priva la música de la teva vida privada. Només et ve el cap aquella cançó de Manel del grup de rock que ho deixa…
Els que hem nascut de finals dels 80 als 90 compartim bastantes coses. Ara no vull començar a fer una anàlisi antropològica pedant sobre aquesta generació, bàsicament perquè sóc fotògraf i no en tinc ni idea, només em vull centrar en una cosa: la música, i més concretament la catalana. Aquesta generació hem tingut la sort de poder veure el boom de la música a Catalunya, però, a part d’això, en el que em vull centrar és que una gran part hem quedat marcats per dos grups; dos grups que quan els escoltaves senties l’eufòria i l’adrenalina corrent pel teu cos, ja sigui per la tralla que fotien o perquè no tenien por de dir la veritat, que al moment tenies ganes d’anar a un concert seu, que ho volies compartir amb els teus amics… Sí, La Gossa Sorda i Obrint Pas ens han marcat a tota una generació sencera i han obert pas a tota una escena musical al País Valencià increïble. Els dos grups han crescut d’una llavor que Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estallés, Joan Fuster, entre molts d’altres, van plantar, i ells han sabut donar relleu a grups d’una qualitat increïble, ja sigui La Raíz, Aspencat, Auxili, Smoking Souls…
L’anunci de la dissolució d’Obrint Pas i de La Gossa Sorda marca el final d’un cicle de música combativa, de pogos a què fins i tot fan por entrar, de bolos que semblen més un correfoc que un concert, de mal al braç d’aixecar tant el puny en cada discurs… I de 1000 coses més que segur que hem viscut ens els seus concerts. Per això, els que vivim a Catalunya, ens queda l’última cita abans de tancar aquest cicle. Aquest dissabte tocarà dir adéu per sempre als companys de La Gossa Sorda a la Telecogresca.
Seguirem a la Batalla!
El refugi de la música en català
Per Pau PlanasEn un moment en què veure programes musicals a la televisió és pràcticament un miracle, veure programes dedicats a música en català ja és directament impossible. Almenys, a les grans cadenes. La música té petits espais en els programes generalistes i poca cosa més. Per sort, però, ens queden les cadenes locals. Aquest diumenge, Televisió de Badalona estrenava Xtrems TV, la versió televisiva del programa radiofònic que ja fa uns anys que es pot sentir a l'emissora de la ciutat. Mitja hora setmanal dedicada a la música en català amb entrevistes i reportatges. Televisió de Cardedeu ja fa uns anys que també n'edita un de similar: Somtresitu.
Les televisions locals s'han convertit en un refugi musical davant les grans cadenes. Televisions molt sovint desgastades per la manca de recursos econòmics i que viuen gracies a la voluntat d'alguns periodistes que, amb un pressupost més que limitat (o, directament, sense pressupost), aconsegueixen treure programes de qualitat. Xtrems o Somtresitu en són alguns exemples. En emissores radiofòniques en trobaríem més. Gràcies a aquestes televisions i, sobretot, als seus professionals i col·laboradors, la música encara té alguna finestra per arribar al públic. Esperem que no es tanqui.
Senior i el Cor Brutal
El grup celebra 10 anys en plena forma.
Lluís Llach
El 23 d'abril, pujarà a l'escenari de la plaça de Bous de València juntament amb 50 artistes més, per participar a L'"Homenatge a València" que organitza ACPV.
LGP
Presenten 'La simfonia de les pedres i el vent', un espectacle imprescindible on s'uneixen amb l'Orquestra de Cambra de l'Empordà.
