La festa d'Igualada

Les festes majors... Aix... Tan nostrades com el pa amb tomàquet o com el tió. Són patrimoni català. Patrimoni popular i festiu. Sobretot popular, perquè les festes majors bones són les de nit d’estiu un divendres, amb texans i dessuadora. Baixes a la plaça, et demanes el teu cul de ratafia amb gel i a partir del tercer glop, l’única opció real és ballar fins que surti el sol!

I no ho dic jo, això, eh! La teoria està documentada! No és que negui que sóc fan etern d’aquest tipus de xerinoles celestials, vull dir, no me’n perdo cap, això és cert, però la cosa és que no sóc l’únic! I ho argumento. Ho faig parlant dels protagonistes d’aquestes nits: els grups. Arriben al poble (perquè les festes majors bones són les de poble, evidentment) amb la seva furgoneta, posen a punt els instruments i, després d’un bon sopar al bar de la plaça, ja hi són posats fins a la matinada.

Tots pensem en els grups de sempre. De fet, estic segur que molts dels grups de capçalera que teniu són els grups amb els quals heu compartit més estones a les festes majors. O no? I vaig al gra: argumento tota aquesta conjectura a ritme de Terratombats. Ben tornats, després d’uns anys de parada tècnica per respirar aire fresc, van baixar el 2013 dels escenaris, després d’haver conquerit a ritme de rumba totes i cadascuna de les festes majors del territori. Qui no els recorda? Doncs bé, com si d’un spin-off d’una pel·lícula mítica es tractés, gairebé sense fer soroll, han tornat! I ho han fet amb un dic sota el braç!

Amb energies renovades, sense perdre l’estil salsero i des de les profunditats de l’Anoia, Terratombats presenten Bestial (Autoeditat, 2016), que els convoca de nou a totes les festes majors. Però bé, el nou disc ja us l’escoltareu. Avui us parlo d’un dels temes mítics, crec jo, de la banda, “La festa d’Igualada”, un tema que, amb el patriotisme més pur d’un grup que sent molt endins les seves arrels, fa un relat exacte de la festa major del seu poble.

Amb una simple escolta ja perceps que no se’n va per les branques, que no es desvia i que sense cap mena d’embut o de metàfora parla en primera persona de les vivències en aquestes nits d’estiu a la festa major d’Igualada. La cançó ja és visual a més no poder, però el seu videoclip hi ajuda encara més. D’entrada et situa a finals d’agost: “S'acaba ja el bon temps, però encara queda festa”. L’estiu vas veient que mor, i amb les ressaques a l’esquena de totes les festes majors, encara en vols més.

A continuació, inventari del que és aquesta festassa: “Primer plat té anomenada, és la immensa cigronada!”, “Volem quelcom prohibit, ara fem el cercanit. Pels carrers una gentada que agafen una engatada!”, “I les colles a les barraques, el bon ambient i les tapes!”, “I quan s'acaba la nit, xocolata i coca amb delit!”, “Els joves al carrer i xics i grans també!”, i acaba: “I ara ja és la tradició que va amb la festa major que ha agafat anomenada; és la festa d'Igualada!”

I és que, què seríem sense les festes majors? Són la salsa dels nostres estius. Però bé, tot i que ha quedat clar que hi ha ganes d’estiu i ganes de festa, encara queden un parell de mesos com a mínim per començar a desfasar. I de la mateixa manera que ara, a la pretemporada de festes majors, trobem el consol en petites festes puntuals, quan s’estigui a mpunt d’acabar l’estiu, anirem a un concert dels Terratombats i direm: “Sempre ens quedarà la festa d’Igualada!”