Els Pets

Poc queda d’aquells noiets que corrien per la Tarragona dels noranta acompanyats de les Llufes fent del seu “rock agrícola” bandera i missatge. Poc queda dels primers concerts al capdamunt de la Rambla, irreverents i d'estar per casa. Avui Els Pets tanquen gira. Ho fan en un gran teatre i acompanyats d’una orquestra de cambra. I són trenta anys i amb ells, generacions que han crescut, experimentat i viscut moltes de les experiències fetes cançons i que s’han convertit, amb el temps, en himnes. Les claus del seu èxit: l’amor i les seves conseqüències, l’etern pas del temps, el compromís, la identitat i el quotidià sense artificis i amb un humor molt personal.

Tot i celebrar tres dècades, el concert ha vorejat les grans cançons d’aquests últims quinze anys i ha anat agafant ritme i to a mesura que s’avançava en aquest recorregut, en un teatre ple del públic fidel que els ha anat seguint disc rere disc i al qual s’han anat incorporant noves fornades. Avui, jugaven a casa. “Ens hem volgut fer un homenatge” ha dit en Lluís Gavaldà abans de cantar "Dissabte" i com un gran home d’escena ha sabut posar-se a la butxaca tots els assistents, enllaçant cançó i cançó. “Per aguantar trenta anys a sobre d’un escenari, cal tenir un públic que aguanti trenta anys” exclamava mentre ja ressonaven els primers acords de “Jo sóc el teu amic”.

Els Pets han volgut adaptar-se i aprendre durant tot aquest temps de dedicació a la música. Per això ha calgut obrir-se a noves propostes creatives i influències musicals. Una de les persones que els ha acompanyat en els últims quinze anys i que és l’artífex dels arranjaments de l’espectacle i de la direcció musical ha estat el meravellós Joan-Pau Chaves. A “Com anar al cel i tornar” ha il·luminat l’escenari, sòlid, fent de frontissa, avui amb un piano de cua, entre la Gran Orquestra Petita, a qui ha dirigit, i la resta de la banda.  També han sabut trobar-li la mida a les emocions i a la difícil manera d’expressar-les de forma senzilla però que siguin veritat. I sí, poesia i música han anat de la mà en molts moments durant el concert, especialment quan a capella tota la sala ha sorprès el grup cantant “I em dol i em crema però en el fons sé que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc” de "Blue tack".

I per a la recta final, un menú de cinc estrelles. L’entrant: la sortida a escena de Joan Reig amb la mítica americana feta amb la bandera de Tarragona (toc d’humor i un punt irreverent que no han perdut. Han canviat, però l’essència hi és o com diuen en aquestes terres “gent del camp, gent del llamp”). Un primer plat fort: l’arranjament rodó de "Soroll". Un so ample, empastat, ple de matissos, diàleg constant entre la formació de cambra i la banda, amb un paper protagonista de Jordi Bastida que ha estat impecable. Satisfacció total. I per acabar, “Bon dia” amb el públic dret cantant, ballant, gaudint... en definitiva, celebrant! Gran festa d’aniversari i deliciós final de gira. A partir d’ara, un merescut repòs per agafar forces per al que vingui.