Pau Alabajos

Proper, dolç, però crític. El Pau Alabajos de la veu envellutada i el quartet de corda es mou per l’escenari com qui camina per casa: càlid, natural, amic. Aquest cop, però, ens presenta la seva aposta més reivindicativa i, així com ens canta de l’amor i l’amistat, protesta davant un govern que “té les mans tacades de sang”. “La transició modèlica i la mare que m’ha parit” –no falla– és la primera peça del concert.

Són moltes les cançons que conviden a reflexionar, a obrir els ulls i adonar-nos del paper mullat que són tantes de les promeses en aquest país. La ràbia és impregnada en l’harmonia poc convencional d'“Omertà” i en el ritme vertical de la versió alternativa de “Blitzkrieg” que fem tots en el concert: tothom amunt, fent la percussió amb els peus. Fem, junts, una crida que parla del passat, el present i el futur, com “La pell de brau XLVI”. La intensitat de la corda, els solos de guitarra i la potència de la veu dibuixen uns versos de fusta que semblen absolutament fidels a les idees que Salvador Espriu volia transmetre en el seu poema. I, així, en l’atmosfera espinosa que els intèrprets creen, la música mulla l’escenari d’un fum roig.

Però no, no ho oblidem: a Alabajos li encanta xiuxiuejar-nos paraules boniques a l’orella. I els seus versos fan recordar, amb nostàlgia, els nostres grans amors, els sentiments desenfrenats de tendresa, erotisme, vitalitat, de ganes de menjar-nos el món entre dues persones. “Escala de Richter”, “3540124”, “Aloma”, “Tinc una mania inconfessable” són algunes de les cançons que fan vibrar alguna cosa molt endins. Ara bé, és amb “Inventari” i els seus pizzicatos que recordem que l’amor no és un botó que puguem engegar i apagar: “és un seguit de coses xicotetes que configuren un fragment del mapa mut que ens acompanyarà tota la nostra vida”.

Molta qualitat musical, i emocions a flor de pell. Però, sobretot, un gran somriure i dues mans que s’aferren, entre músics, entre músics i públic. Quartet, baix, dues guitarres, bateria i veu. I no necessitem res més, i sembla que el cantautor tampoc. Ens parla de tu a tu, ens convida a Torrent i ens explica els seus inicis, les seves idees. I dóna les gràcies a públic i músics amb “M’aclame a tu” i verbalment: “eixa vibració, eixa electricitat que sentim quan baixem de l’escenari i ens abracem és gràcies a vosaltres”.

La sala 3 de l’Auditori de Barcelona està dotada de qualitats màgiques, i ens ha portat a batalles de soldats, als racons perduts del País Valencià, a llits d’amor, a Florència, a Berlín... I tenim ganes de seguir viatjant. Moltes. I ho farem sense equipatge. Com cantem en l’última cançó del concert, “seguirem cantant ben fort, fins que ja no ens quede veu, cantarem amb l’esperança a flor de pell”.